En el meu darrer viatge a la Xina, vaig visitar el Robot Mall de Beijing, l'espai estatal de demostració de la robòtica xinesa. Hi arribava amb l'expectativa de tots els qui fem seguiment estret de l’evolució de la IA: la dels vídeos que circulen per les xarxes, amb robots humanoides resolent tota mena de tasques amb una autonomia impecable. I el que hi vaig trobar, però, van ser demostracions per sota del que els mateixos fabricants pengen a internet.  

Sense anar més lluny, en una de les demostracions un robot processava paquets, de l'estil que hem vist tantes vegades en vídeos de fabricants americans. Al darrere, un operari l'anava corregint quan calia, a mà o des del backoffice, sense amagar-se gaire, de fet. La temptació és tancar aquí la lectura: molt de soroll, poca substància. Penso que seria un error. 

Si fins i tot un espai de demostració estatal, amb tots els incentius per impressionar el visitant, t'ensenya l'humà que hi ha darrere la màquina, què ens estan mostrant els vídeos que consumim des del sofà de casa? A distància no ens arriba mai la mitjana d'una tecnologia: ens n'arriba el percentil 99, l'instant excepcional, editat i viralitzat, tant des de la Xina com des de la resta de països. En aquest sentit, el Robot Mall va ser més honest que els continguts de les xarxes.  

I hi ha una segona lectura, menys intuïtiva. Que la punta de llança encara necessiti assistència no desmereix l'aposta; més aviat la confirma. Quan una tecnologia d’aquest tipus madura a la vista de tothom, operari inclòs, sol ser senyal que, allà on s'exigeix menys autonomia —entorns acotats, tasques concretes—, ja està resolent problemes reals. Valorar qui avança de debò és més complex que mirar vídeos virals: demana entendre què hi ha desplegat i en funcionament.  

L'espectacle atrau la mirada; la partida es juga en una altra banda. On juga realment la Xina la seva partida? Models, capacitat productiva i camp de proves. Des d'Europa sovint tenim la temptació de llegir la cursa de la IA amb una pregunta gairebé única: qui té el millor model? És una pregunta legítima —els rànquings de models s’actualitzen quasi diàriament—, però sobre el terreny descobreixes que és una pregunta que queda petita.  

Penso que el diferencial xinès en IA no és una sola cosa, sinó la combinació de diverses, de les quals en destaco tres: els models, la capacitat productiva i el camp de proves. La cursa no es juga en cadascuna per separat, sinó en la seva integració. Més que una contrarellotge de models, aquesta cursa s'assembla a un triatló: no hi guanya qui domina una prova, sinó qui rendeix en totes tres.  

Els models 

La Xina disposa de grans models de llenguatge, a l'estil del ChatGPT occidental: els més coneguts són els de DeepSeek, GLM o Qwen, sovint publicats amb pesos oberts, a punt perquè qualsevol se'ls descarregui i els adapti. Deixo expressament de banda les pràctiques de dubtosa ètica, com la destil·lació —entrenar el model propi amb les respostes d'un altre—, que probablement practiquen totes les parts. El matís que els fa interessants és un altre: han crescut sota restricció.  

Els controls d'exportació americans fa anys que impedeixen a la Xina comprar el millor hardware per entrenar IA. A mitjan 2026 s'estima que unes tres quartes parts de l'entrenament  d'IA a la Xina corre sobre xips de Nvidia que no són de darrera generació. La conseqüència  esperada era el retard; la conseqüència real ha estat, en bona part, l'enginy: obligats a fer més  amb menys, els laboratoris xinesos es van centrar en l’eficiència, i d'aquella pressió va sortir precisament DeepSeek.  

I és justament el fet que el millor xip no es pugui comprar, ni encara fabricar —la màquina que els imprimeix continua sent el monopoli d'una sola empresa europea, i els intents documentats de replicar-la, alguns per enginyeria inversa, parlen encara de prototips— el que ha provocat que l'autosuficiència del silici sigui una prioritat d'Estat que impregna tant universitats com empreses.  

La capacitat productiva 

La capacitat productiva és el segon factor: més enllà dels models, hi ha una clara aposta per la IA física, tant la que va integrada en màquines (embedded) com la que pren cos propi en robots (embodied). I totes a costos molt competitius. El que és rellevant no són les empreses mirades aïlladament, sinó la densitat.  

A Hangzhou vaig visitar DEEP Robotics, una spin-off universitari que fabrica robots quadrúpedes per a inspecció industrial —subestacions elèctriques, túnels, llocs perillosos per a les persones—. Empresa solvent i en creixement. És un dels "sis dragons de Hangzhou", on trobem també Unitree, que ha portat l'humanoide de la banda dels 90.000 dòlars (2023) a la dels 16.000 actualment. A Shenzhen hi ha diversos fabricants de robòtica, entre els quals UBTech, que va començar a final de 2025 la producció en sèrie d’humanoides industrials.  

I malgrat que cap d'aquests robots no té encara la productivitat d’un humà —la mateixa UBTech  reconeix que el seu rendeix, com a molt, la meitat que una persona— i la fiabilitat va molt per darrere de l'exhibició, la capacitat de fabricar-los a escala i d'abaratir-los cada any no és una promesa, sinó un fet demostrable.  

El camp de proves 

El camp de proves és el tercer factor, i potser el més desconegut des de la perspectiva europea.  I és que el camp de proves no és una anècdota: és un mètode. En el desplegament tecnològic, la Xina no governa especificant-ho tot per endavant i desplegant després —el nostre model de cascada—, sinó iterant: prova en una zona acotada, corregeix i escala el que funciona. És un mètode àgil per al sistema, malgrat que potser no és sempre amable amb qui viu dins de la prova. Shenzhen mateix va néixer així, com a zona econòmica especial, el 1980. Aquell pilot fundacional és avui la ciutat de Huawei i BYD, i la que produeix humanoides en sèrie.  

I aquest mètode baixa fins a l'empresa. A Nanjing vaig visitar Titan Driverless, que té camions autònoms desplegats en ports i mines: entorns acotats que fan de zona pilot. Quan vaig preguntar quanta gent calia per operar setanta camions en una mina, la resposta no va ser un número: va ser la descripció d'un negoci diferent.

Desapareixen els conductors i apareixen tres equips —manteniment, operació remota i desenvolupament de programari—, sobre una plataforma comuna que s'adapta a cada client. Així, ja no venen vehicles que algú condueix; venen l'operació sencera. I han triat competir allà on la tecnologia ja aguanta sòlidament, no allà on tothom mira. L'autonomia no canvia només qui fa la feina: canvia la proposta de valor i com es competeix.  

El mapa europeu fa curt  

Tres factors, doncs, i cap de sol: uns models eficients, una capacitat productiva a costos competitius i un camp de proves que facilita el desplegament a escala. La suma és el tauler. I la conversa europea, pendent sobretot dels models, no està mirant totes les caselles. No es tracta pas de copiar el mètode xinès: la nostra governança en cascada i fragmentada està dissenyada per a un altre joc, i protegeix coses que valorem.

Es tracta de mirar el tauler sencer: nosaltres competim en una sola prova, mentre ells n'entrenen tres alhora. La cursa de la IA no es guanya als rànquings de models; es guanya allà on la IA aporta valor real.  I aquí hi ha una asimetria que convé retenir: als models hi arriba qui hi té interès; la IA física arribarà a tothom, la busqui o no. La pregunta, doncs, no és quin model guanya: és en quin tauler volem jugar.