Hi va haver un temps en què la Unió Soviètica va somiar amb l'autosuficiència tecnològica. A mitjans del segle XX, mentre el món es dividia en dos blocs enfrontats, els soviètics van comprendre que la superioritat militar i econòmica passaria pels circuits. Microxips, semiconductors, sistemes de computació: tot el que avui donem per descomptat ja llavors era vist com a clau per al futur. L'URSS va invertir per desenvolupar la seva pròpia indústria de microelectrònica. Va crear fàbriques, instituts i laboratoris. Va produir milions de circuits integrats a plantes com Micron, a Zelenograd.

Però cap als anys vuitanta, entre l'estancament econòmic intern, l'aïllament del bloc comunista i els embargaments tecnològics d'Occident, tot va quedar obsolet. Les tecnologies avançaven ràpid fora del Teló d'Acer, i la indústria soviètica, tancada sobre si mateixa, va copiar dissenys occidentals per enginyeria inversa. Es fabricaven xips que ja arribaven tard, i pitjor encara, cada generació de retard feia que el següent pas fos encara més difícil d'assolir.

Quan la Unió Soviètica va col·lapsar, el 1991, també es va esfondrar el sistema que sostenia aquella infraestructura. Moltes fàbriques estratègiques van quedar fora del territori rus. Les que van quedar, van enfrontar l'arribada de productes estrangers més barats, més moderns i més eficients. En poc temps, la producció local es va desplomar. Rússia va passar de ser una potència industrial tancada a dependre completament de les importacions. Durant dues dècades, van comprar tots els xips de l'estranger. La indústria domèstica, en els fets, va desaparèixer.

Hi va haver alguns intents de ressuscitar-la. Algunes fàbriques es van modernitzar una mica amb ajuda estrangera. Es van dissenyar xips nacionals com els Elbrus o els Baikal. Però hi havia un problema insalvable: Rússia no tenia foses pròpies per fabricar aquests xips. Tot s'enviava a Taiwan, a TSMC, que tenia la capacitat de fabricar amb la tecnologia més avançada. Fins i tot amb talent propi, amb dissenys raonables, amb voluntat política, els russos no podien produir el que dissenyaven sense l'ajuda externa. Era una il·lusió d'autonomia. I aquesta il·lusió es va trencar per complet quan va començar la guerra a Ucraïna.

Les sancions internacionals van tancar l'accés a xips, a programari, a equipament. Es va tallar la relació amb TSMC, amb Intel, amb AMD. I de sobte, Rússia es va quedar amb els plànols a la mà, però sense manera de portar-los al silici. Els xips que alimentaven des de computadores fins a míssils van desaparèixer dels canals formals. La desesperació va arribar al punt en què es van canibalitzar electrodomèstics: tècnics desarmaven rentaplats i refrigeradors per recuperar xips i utilitzar-los en l'exèrcit. Alguns vehicles militars capturats tenien dintre components civils, sense protecció, sense calibratge, sense disseny militar. Els vehicles que sortien de les fàbriques russes van deixar de tenir coixins de seguretat o frens ABS. Era un país de científics sense eines.

Fins i tot les veus més influents del poder rus van admetre l'obvi: no es pot reemplaçar tot. No es pot ser autosuficient de veritat en un ecosistema global de tecnologia tan sofisticat. I encara que molts van creure que la Xina ompliria aquest buit, la realitat és més complexa. Sí, la Xina es va convertir en el salvavides de Rússia. Van augmentar les exportacions xineses de semiconductors, tant legals com il·legals. Hong Kong es va tornar un canal central. Es van reexportar components fabricats amb tecnologia occidental, amagats entre transaccions grises. Però no tot el que brilla és or.

Molts d'aquests xips eren de baixa qualitat, pensats per a electrodomèstics o joguines, no per a sistemes avançats d'armes. D'altres venien amb demores o amb preus inflats. I el més important: La Xina, malgrat el seu desenvolupament impressionant, no domina encara els nodes més avançats de la indústria. En les gammes altes, les que s'utilitzen en intel·ligència artificial, en radars, en armes hipersòniques, la Xina segueix lluny dels Estats Units, Taiwan, Corea del Sud i els Països Baixos. Fins i tot si volgués reemplaçar per complet Occident, no podria. I si s'apliquessin les mateixes restriccions que avui pateix Rússia, l'impacte seria més profund.

El món va entendre alguna cosa: no es tracta només de xips. Es tracta de qui controla els processos, l'equipament, els materials i el programari que permet dissenyar-los. Les eines més crítiques, com el programari de disseny de circuits o les màquines per a litografia extrema, estan en mans de pocs països. Empreses com ASML, que fabrica les màquines per produir els xips més petits del món, tenen vets absoluts sobre a qui venen i a qui no. La Xina pot dissenyar els seus propis xips, sí, i pot tenir enginyers brillants. Però sense accés a l'equipament, els dissenys no es converteixen en productes. És el que li va passar a Rússia i es repeteix.

La diferència és que ara hi ha un component nou: la intel·ligència artificial. I allà el cèrcol|setge és més tancat. Si al món dels xips hi havia espai per produir versions locals o alternatives, en el cas dels models d'IA més poderosos, la dependència és gairebé total. Els models de llenguatge, els sistemes d'entrenament, les arquitectures més avançades estan en mans dels Estats Units i els seus socis.

La Xina pot replicar una part, però no té accés al cor del sistema. I a diferència dels xips, que almenys es poden veure i tocar, la intel·ligència artificial és un programari amb milions de variables ocultes, entrenat en infraestructura de milers de milions de dòlars, amb anys d'avantatge i dades que no poden aconseguir-se per altres mitjans. És un món molt més tancat, molt més protegit, molt més difícil de penetrar. I el marge per compensar amb solucions nacionals és molt menor.

Com ja va passar amb científics de nivell internacional amb voluntat política, amb recursos, va perdre el seu lloc a la cadena tecnològica global perquè es va quedar aïllat. Va creure que podia prescindir de la resta del món, però no va comprendre que, en aquest camp, tot està connectat.

La Xina pot tenir més múscul que Rússia, pot tenir més diners, més gent i més fàbriques. Però si es tanquen els mateixos accessos, el resultat serà el mateix. Només que serà més ràpid, més contundent i més irreversible. Perquè la tecnologia d'avui no és la dels anys vuitanta, els xips no són el més avançat: el més avançat és la intel·ligència artificial, i aquest tren ja va sortir fa estona. La història ja la vam veure. Sabem com acaba. Ara la pregunta és si algú a Pequín està mirant el mateix final.

Les coses com són