El desenvolupament i l'expansió de la intel·ligència artificial generativa, aquella capaç de crear text, imatges o respostes conversacionals d'una manera aparentment humana, s'ha plantat en el panorama tecnològic com una revolució sense precedents. No obstant això, aquest progrés porta associada una ombra allargada i sovint invisibilitzada: un cost ambiental de dimensions alarmants.

Estudis recents revelen una dada que il·lumina aquest dilema: els models conversacionals més complexos i potent poden arribar a generar fins a cinquanta vegades més emissions de diòxid de carboni que sistemes molt més senzills, tot processant preguntes bàsiques amb una eficàcia similar. Aquesta xifra no és només una anècdota tècnica, sinó el símptoma d'un dels grans reptes que afronta el desplegament massiu d'aquesta tecnologia de cara als pròxims anys: la seva enorme i creixent petjada energètica i climàtica.

En contrast amb altres sectors industrialitzats, com podrien ser l'aviació o el transport per carretera, el consum energètic de l'univers digital ha estat objecte d'una anàlisi molt més superficial i limitada. El professor Rubén Cuevas, especialista en Enginyeria Telemàtica de la Universitat Carlos III de Madrid, creu que el consum digital constitueix una de les dimensions del canvi climàtic que resulta menys tangible i visible per al ciutadà.

La nostra activitat quotidiana, aparentment neta i etèria, alimenta un ecosistema tecnològic immens: cada videotrucada, cada correu electrònic enviat, cada anunci publicitari que apareix en una pàgina web i, ara de forma molt destacada, cada interacció amb una intel·ligència artificial generativa, sumen la seva petita contribució a una demanda energètica global l'impacte de la qual rarament ha estat mesurat o quantificat amb rigor.

El potencial d'aquests sistemes conversacionals, basats en xarxes neuronals i aprenentatge automàtic profund, és, sens dubte, colossal i promet transformar indústries i la nostra relació amb la informació. Però paral·lelament, la seva empremta sobre el clima també adquireix proporcions gegantines. Els experts alerten que una acció tan senzilla com realitzar una desena de consultes a un d'aquests models pot suposar l'emissió d'uns cent grams de diòxid de carboni a l'atmosfera.

Aquesta xifra, multiplicada pels milions d'interaccions que es produeixen diàriament a escala mundial, dibuixa un panorama preocupant. La raó d'aquest consum desmesurat radica en la naturalesa mateixa de la tecnologia: es tracta de models que exigeixen una capacitat de càlcul extraordinària, sustentada per enormes infraestructures de computació en grans centres de dades. Aquesta maquinària, que funciona sense descans, es tradueix en una demanda elèctrica desbordant i en un impacte climàtic que creix de forma exponencial.

El creixement exponencial dels grans models d'intel·ligència artificial està generant una pressió sense precedents sobre la xarxa elèctrica global. Conèixer el consum exacte d'un centre de dades és una tasca complexa a causa de l'escassa transparència que caracteritza aquesta indústria, però els experts estimen que, en moments de màxima demanda, aquestes instal·lacions poden arribar a requerir potències de fins a dos-cents megawatts. Per posar-ho en perspectiva, un centre de dades de dimensions reduïdes pot consumir entre un i dos gigawatts-hora a l'any, mentre que un centre de gran envergadura pot fàcilment arribar als dos-cents o tres-cents gigawatts-hora anuals.

El professor Cuevas ofereix una comparació eloqüent: si prenem el valor més alt i el contrastem amb el consum mitjà d'una llar a Espanya, que es mou al voltant dels tres mil cinc-cents quilowatts-hora anuals, arribem a la conclusió que un sol centre de dades gran pot equivaldre al consum elèctric anual d'entre 85.000 i 90.000 habitatges. Davant d'aquesta realitat, la seva afirmació és contundent: no hi ha energia suficient a escala global per alimentar la intel·ligència artificial tal com s'està plantejant avui en dia.

Enfront d'aquest escenari de restriccions energètiques, les grans corporacions tecnològiques ja exploren diverses vies per assegurar el subministrament. Una de les opcions que es contempla és la construcció de microreactors nuclears adossats als mateixos centres de dades, una solució tècnicament complexa que comporta llargs terminis de desenvolupament i els coneguts reptes de la gestió de residus radioactius.

Una altra via passa per la signatura d'acords directes amb companyies gasistes per garantir un flux constant d'energia, una alternativa que, segons adverteix l'expert, s'allunya ostensiblement dels compromisos climàtics europeus de reducció d'emissions de gasos d'efecte hivernacle. Des de l'àmbit institucional, la Secretaria d'Estat de Digitalització i Intel·ligència Artificial del govern espanyol ha iniciat el Pla Nacional d'Algoritmes Verds i treballa ja en l'establiment d'estàndards per mesurar el consum energètic dels models d'IA. 

La conclusió del professor Cuevas apunta a la necessitat d'un canvi de paradigma. L'objectiu final no hauria de ser renunciar als beneficis de la intel·ligència artificial, sinó dissenyar i utilitzar una tecnologia que permeti a qualsevol empresa o usuari individual aprofitar els seus avanços sense disparar el consum energètic de manera incontrolada. Es tracta, en definitiva, de trobar el camí per progressar sense comprometre de forma irreversible la sostenibilitat del planeta, integrant la consciència ambiental en el mateix cor de la revolució digital.