Han passat tres anys des que la intel·ligència artificial generativa va entrar a les nostres vides de manera massiva, i la sensació predominant és que no tenim temps de pair-ho. Cada setmana apareixen eines noves, capacitats noves, promeses noves. I en aquest moviment continu, conviuen dues emocions legítimes i complementàries: l'entusiasme pel potencial que intuïm a aquesta tecnologia, i una certa inquietud social davant la sensació d’estar convivint amb una altra forma d’intel·ligència per primera vegada a la història. Enmig d'aquest soroll, una tendència s'està consolidant amb força en l'àmbit empresarial: la IA agèntica. I és que si fa dos anys el que no portava "IA" semblava que no valia, el que ara no porti el cognom "agèntic" sembla que no és prou actual.
En llenguatge planer, parlem d'un salt: de l'assistent al col·laborador. La IA generativa que hem conegut redacta, resumeix, genera imatges. En essència tenim a disposició un assistent que ens és d’ajuda quan li ho demanem. La IA agèntica, en canvi, executa: actua per dur a terme tasques completes, col·laborant amb nosaltres -o amb altres agents- com un membre més de l'equip. El concepte no és nou en alguns àmbits —les eines de suport al desenvolupament de programari, per exemple, fa temps que funcionen amb agents diversos— però comença ara a desplegar-se davant d’un públic més ampli.
En els darrers mesos, diversos fabricants han posat a disposició dels usuaris navegadors agèntics: eines que naveguen per nosaltres i fan, sense supervisió constant, la feina manual que abans ens tocava — cercar, comparar, omplir formularis o recopilar informació, sense haver-ho de fer nosaltres clic a clic. Han estat, probablement, les primeres eines d'IA agèntica que han arribat a milions d'usuaris. Tanmateix, aquestes darreres setmanes van apareixent amb força els agents personals: eines a les quals podem encarregar feines completes —preparar un informe, gestionar una bústia, processar dades de diverses aplicacions— perquè les executin prenent el control del nostre ordinador com ho faríem nosaltres mateixos. Malgrat que el concepte “d’assistent a col·laborador” sona senzill, el salt conceptual és enorme i ens obliga a fer diverses reconsideracions. D’entre elles, en destaco dues que trobo especialment rellevants.
La governança ja no és opcional
Sovint passa amb les tecnologies disruptives. Quan es va inventar el cotxe, la primera preocupació no va ser redactar una normativa de circulació, sinó que els esforços es van centrar a aconseguir que el motor funcionés, que els frens fossin confiables, i que l'interior fos confortable. La normativa va arribar després, quan els cotxes ja circulaven i calia garantir l’ordre i la seguretat. Amb la IA generativa ens ha passat quelcom semblant. Quan va irrompre fa tres anys, la primera preocupació de la majoria d'organitzacions —lògic— va ser que funcionés. Que les respostes fossin útils, que les eines s'integressin als fluxos de treball i que els equips aprenguessin a treure’n profit.
La governança va venir després, sovint motivada per incidents: dades delicades que es feien públiques, generació de continguts inadequats, o usos que no s’havien previst. Amb la IA agèntica no ens podrem permetre fer-ho de la mateixa manera. Un agent amb permís per executar transaccions, enviar correus o accedir a sistemes corporatius no és una eina més: és un element de risc si no està ben governat. Els criteris d’ús, la traçabilitat de les decisions, i la capacitat d'intervenció humana en moments crítics passa a ser una prioritat. Amb agents que actuen, tot l’anterior deixa de ser una bona pràctica per convertir-se en condició mínima d'operació. Ras i curt: governança des del primer dia, no quan arribi el primer problema.
Agents amb sentit, no per moda
Tota tecnologia que arriba al cim de l'expectativa genera un mateix impuls directiu. I ara l’impuls és que cal fer alguna cosa amb agents. Gartner ha publicat el “Hype Cycle for Agentic AI” a mitjans d’abril de 2026, on corrobora que la IA agèntica viu el seu moment pic de sobreexpectativa, i recull que el 17% de les grans organitzacions ha desplegat algun agent d'IA, mentre que més del 60% té previst fer-ho en els pròxims dos anys. És segur doncs que veurem de nou empreses —aquesta vegada amb IA agèntica— iniciar projectes per pressió competitiva.
En aquesta conjuntura, convé recordar que una aproximació que parteix de la tecnologia té riscos d’acabar en pilots vistosos, però ROI invisible. L'aproximació més útil és una mirada des del negoci. La pregunta podria ser “quines són les nostres prioritats i en què pot ajudar-nos la IA agèntica?". Tres preguntes ajuden a aterrar-ho, tant en una multinacional com en una empresa mitjana: quin problema concret de negoci resol? Com mesurarem si està aportant valor? I, sovint la més oblidada, com abordarem el canvi cultural intern que segurament caldrà? Perquè no ens enganyem, incorporar agents que treballen amb les persones i per a les persones va de repensar formes de fer. El repte, per tant, no serà només tecnològic, sinó d'organització i de gestió del canvi.
I un punt clau: per fer una mirada de debò des del negoci, el sènior management ha de poder visionar què possibilita aquesta tecnologia en el marc de la seva empresa. No cal que els directius siguin tecnòlegs, però sí que tinguin una comprensió suficient de la tecnologia per fer tres salts successius. El primer, visualitzar on incorporar la IA als processos actuals per a optimitzar-los. El segon, repensar processos i formes de fer, per aprofitar millor el que la IA ofereix.
I el tercer, el més ambiciós: imaginar quins canvis de proposta de valor o fins i tot de model de negoci es poden plantejar comptant amb la IA. Si bé en aquest context de sobreexpectatives caldrà separar el gra de la palla, la IA agèntica no és el futur que ve sinó que és el present que ja avança amb força. Sigui com sigui, davant d’aquesta realitat, si la mirada és curta —"quines eines fem servir?"—, els resultats que aconseguirem també ho seran. Si la mirada és l’adequada —"què volem aconseguir amb la IA agèntica?"—, la conversa canviarà, i posarà l’ambició a l’alçada que el present ens exigeix.