President de la Comissió d'Habitatge a la Cambra de Comerç i membre també de Pimec i del Cercle d'Economia, Vicenç Hernández Reche (Barcelona 1977) és el CEO d'una d'aquestes empreses del sector immobiliari no molt conegudes, Tecnotramit, que gestiona propietats de grans tenidors i fons d'inversió, amb una facturació considerable, de 39 milions d'euros. El gran salt de l'empresa va venir quan, l'any 2012, van saltar d'una facturació de 913.000 euros a 14,7. El motiu? Els bancs van haver d'externalitzar tota una cartera d'actius tòxics que es van quedar penjats després de la bombolla immobiliària. Potser per això, té una òptica que matisa els missatges contra els fons voltor: recorda que van ajudar a "endreçar el sistema financer" després de la crisi, tot i que reconeix les mancances ètiques que, "alguns", apliquen en la seva gestió dels immobles. És economista per la Universitat Pompeu Fabra i té postgraus a IESE i Esade, així com un doctorat a la Universitat Autònoma de Barcelona en Psicologia Econòmica.
Vostès gestionen propietats dels fons d'inversió. Què en pensa que els experts jurídics avalin prohibir la compra especulativa d'habitatge?
És una mesura tendenciosa ja que els experts consultats per la Generalitat són de la mateixa base ideològica que el partit que governa, lo qual genera un biaix de confirmació. Aquesta mesura generarà inseguretat jurídica, especialment si no es defineix clarament què és “compra especulativa”. També existeix el risc de paralització parcial del mercat immobiliari, reduint la inversió privada. I pot provocar efectes no desitjats, com desviació de capital cap a altres regions o formes indirectes d’especulació.
Hi ha una certa unanimitat que aquests fons no tenen molta cura de la gent, ni arrelament, de vegades expulsen veïns d'edificis sencers...
S'ha de separar el titular de la realitat. Els fons d'inversió, és veritat, són corporacions que busquen un rèdit econòmic. Però hem de tenir memòria, és a dir, quan les coses van anar malament i teníem una sèrie d'actius tòxics, van ser aquests fons, precisament, que se'n deien voltors, els que ens van ajudar a sustentar el mercat. Han passat els anys i, després d'haver fet aquest favor i haver ajudat a la neteja del sistema financer, doncs busquen rendiment. I segurament entre molts, les formes no són les correctes. Però no és el més habitual, és a dir, hi ha molts fons d'inversió pels quals la part reputacional és molt important, que tracten les coses amb més cura. No és la part important del problema que tenim amb l'habitatge.
I quina és? El sector privat acusa els governs, els governs acusen l'especulació del sector privat i els ciutadans reparteixen culpes. La manca de construcció pública és cosa del govern, però el sector privat, immobiliari i propietaris, no ha de fer una mica d'autocrítica per apujar tant els preus?
Les responsabilitats són compartides, però hi ha unes polítiques públiques mal aplicades. L'habitatge és un actiu i també és un dret i qui té la potestat de garantir un dret és el govern. És el govern qui ha d'equilibrar el mercat, que es regeix per una llei d'oferta i demanda.
I el topall del lloguer serveix per modular aquest impacte?
No, el topall ha servit perquè els que ja tenen un contracte de lloguer tinguin un relaxament, però per la gent que vol accedir al mercat, no ha servit de res. A l'inrevés, perquè l'oferta ha caigut . El topall podia ser una petita part d'una possible solució, però no la gran solució, perquè si mirem la resta de països, no hem inventat la Coca-Cola, això ja s'ha fet. I veiem que si no va acompanyat d'altres polítiques, no serveix de res.
L'altre dia, Blackstone deia que obriria una cartera d'habitatge assequible a Espanya, però que deixaria fora Barcelona per la inseguretat jurídica. Vostès perceben manca d'interés dels fons en Barcelona i si és així, és preocupant per al seu negoci?
Nosaltres hem aconseguit els últims anys és tenir una estructura molt diversificada i això permet que en un moment que pot caure en una certa activitat, creixi una altra. Dit això, sí que veiem una manca d'interès per Catalunya. Perquè hi ha fons d'inversió que poden actuar d'una manera que segurament des d'un punt de vista ètic sigui qüestionable, però al final, en el món d'empreses si la part ètica falla, acostuma a tenir un mal fi per l'empresa. Hi ha altres empreses que aposten per habitatge social, per exemple. I llavors es pregunten pels promotors, pels constructors i veuen que no se'ls posa fàcil. Estan disposats a guanyar menys, però no veuen compensat aquest esforç amb una garantia davant possibles impagaments o inseguretat jurídica. I veuen que a Catalunya, la col·laboració público-privada es basa en "fes-ho tu, però si va malament et busques la vida".
"Perquè els fons i empreses apostin per habitatge social, cal una seguretat jurídica que moltes vegades no tenim a Catalunya"
Tecnotràmit es planteja entrar en el boom de lloguer social que estan plantejant Govern i govern espanyol?
Nosaltres ja fem lloguer social. La gestió social és una gestió molt particular. Quan gestiones un lloguer de mercat, el centre és l'immoble. I si és social, és la família. Això vol dir que si hi ha algun problema has de mediar i això fa por a les administracions. Perquè és una gestió incòmoda. Es parla molt de Viena, com a paradigma de la gestió social del lloguer, però ho fan des de fa més de 100 anys. I donen moltes facilitats a famílies amb problemes, però la rigorositat de pagar és sagrada. Dit això, nosaltres ens presentarem en funció del que ens maquin els tenidors.
Parlem de Tecnotramit. Van facturar 39 milions amb 288.000 euros de benefici el 2024. Quines són les activitats principals de negoci?
La gestió hipotecària és el core. Després, tenim l'asset management, o gestió d'actius, gestió de béns que ens externalitzen propietaris o empreses. I després, BPO, Business Process Outsourcing, que és un calaix de sastre que no té relació directa amb l'immobiliari, sinó gestió de negocis. Hi ha una part d'assessoria jurídica. Tot i que no som advocats, tenim una experiència que ens permet assessorar els clients. I, finalment, una part de servicing, que ajudem a empreses amb possibles integracions i operacions corporatives. Ara hi ha un canvi en el sector, i les empreses petites busquen integrar-se a empreses més grans. Nosaltres mateixos, fa dos anys que estudiem possibles operacions, preferiblement integrar-nos en una empresa més gran per créixer.
El repensament té a veure amb la manca d'actius immobiliaris?
No només, s'ha de diversificar, però és cert que hi ha moltes empreses que van crear les entitats financeres per quedar-se els actius tòxics i s'han anat quedant sense i ara s'han de repensar.
Vostè està a la Cambra de Comerç, al Cercle d'Economia i a PIMEC. Quina importància veu en aquestes institucions per estar en les tres a la vegada? Per què les considera importants?
Són entitats molt arrelades al teixit industrial i empresarial de Catalunya i són fonamentals perquè poden ajudar a l'administració i a les empreses.
Vostè és doctor en Psicologia Econòmica. Quin és l'estat d'ànim de l'economia actual?
Estudiem una mica els processos mentals que tenim a l'hora de prendre decisions. I estem en un moment molt tecnològic, amb la intel·ligència artificial guanyant molt de pes, però on el factor humà tindrà cada vegada més pes. I un moment d'incertesa per la geopolítica. Però les empreses que cuidin la part humana sobreviuran millor, perquè a més la transició digital genera molt d'estrès.
Hi ha cert bipolarisme en el bon curs de l'economia i la sensació de tensió geopolítica mundial.
La macroeconomia va per una banda i la micro per una altra, és cert. El lideratge mundial de Trump, que no cuida molt allò humà, genera molta por i en canvi l'economia va força bé. Tot i que els resultats empresarials i el creixement a Espanya van força bé, després a nivell micro veiem un problema molt greu amb l'accés a l'habitatge. I els sous en general no són suficients.
Vostè assessora empreses en el seu creixement. Aquesta irracionalitat de Trump es contagia en altres lideratges?
Bé, nosaltres el que intentem és ajudar a crear cultures corporatives professionals i saludables. Per exemple, mirem de fer que una empresa familiar tingui un consell d'administració i un comitè assessor amb normes molt clares i transparència per tal d'evitar biaixos psicològics. I el que sí que veiem és que hi ha dos perfils cada cop més demanats en les empreses petites i mitjanes: l'expert en geopolítica i en psicologia econòmica.
"Empreses petites i mitjanes cada cop busquen més tenir un expert en geopolítica"
Però empreses molt petites?
Bé, sobretot empreses que tenen certa dependència de la seva activitat exportadora. En aquest món globalitzat, tot afecta molt més. Ara tothom és consultor en IA, abans tothom era consultor estratègic i d'experts en geopolítica no n'hi ha molts, però cada cop n'hi ha més.
L'impacte de la IA sembla que no és tan fort en les empreses.
És més lent del que s'esperava, perquè hi ha un període d'inversió i coinversió en els llocs de treball que ja existeixen. Però les empreses tenen por i el que és important és que cal estar al dia per no quedar-se enrere. Hem de tenir més por a l'estupidesa humana que no pas a la IA.
Què li sembla tot l'enrenou amb el nou finançament?
Pot no ser el que vens agrada, però hem de consolidar-lo i garantir que no es quedi en un paper. Els catalans tenim un problema històric, que és que ens barallem abans d'aconseguir res. Els bascos ho fan a l'inrevés: primer aconsegueixen i després es barallen. Segurament el nou finançament proposat no compleix amb els criteris de justícia, però és millor que el que tenim ara. I no el podem estar canviant cada dos per tres.