Mentre el món corre cap als 2 nanòmetres, la Xina continua atrapada en una fantasia sense portes. El més proper a una victòria industrial va ser SMIC, l’empresa insígnia que, durant anys, va funcionar com a estendard de l’autosuficiència tecnològica. Però fins i tot aquella bandera va acabar esfilagarsada. Perquè SMIC és prova vivent del límit estructural de tot el sistema xinès. El que prometia ser un salt històric va acabar convertit en una exhibició d’impotència tècnica, mentida sistemàtica i dependència crònica.

SMIC: la gran estafa fosa a 14nm

El juliol de 2022, SMIC va anunciar haver assolit la producció de xips de 7 nanòmetres sense litografia EUV. Va ser portada de diaris, orgull nacional i “prova de resiliència davant les sancions dels EUA”. Els portaveus estatals parlaven de “trencament de bloquejos” i els inversors ho celebraven. Però al mercat no hi va aparèixer cap xip.

Mesos més tard, un informe tècnic de TechInsights va revelar que el xip existia, però estava fet en un procés de 14nm forçat i modificat, amb yield baixíssim, consum energètic desastrós i costos altíssims. El suposat “avenç” no servia ni per a rellotges intel·ligents de gamma baixa. SMIC havia colat un 14nm camuflat en una capsa de cartó daurat, i l’havia fet passar per 7nm. Res de nou en l’ecosistema de fum xinès.

Des de llavors, no hi va haver llançaments, ni benchmarks, ni millores. El procés es va abandonar en silenci. Els xips fabricats eren prototips sense aplicació comercial. Avui, el node més estable de SMIC continua sent el de 28nm. El mateix que Taiwan fabricava el 2011.

Entre subsidis i autoboiricot

La paradoxa és brutal. La Xina hi inverteix més que ningú, té el fons nacional de circuits integrats, diversos fons provincials, exempcions fiscals i una política de substitució tecnològica obligatòria per als seus organismes públics. Però res d’això genera resultats.

El problema és el model. La lògica centralista imposa objectius polítics abans que viabilitat tècnica. Es donen contractes a empreses sense capacitat real, es construeixen fàbriques sense clients, es financen startups que mai no arriben al producte mínim. En diuen “nacionalisme tecnològic”, però és una manera elegant de llençar diners en pous sense fons. El mateix govern va reconèixer que més de 1.400 empreses “fantasma” van rebre fons de l’Estat entre 2014 i 2021 sense fabricar ni un sol xip.

I el més ridícul: per por de mostrar feblesa, s’impedeix importar tecnologia estrangera, encara que sigui essencial per sostenir sectors productius bàsics. Així, mentre les sancions externes bloquegen l’accés a litografia avançada, les internes prohibeixen comprar maquinària vella a tercers. En nom de la sobirania, s’autoaïllen.

El mur invisible: sense ASML no hi ha futur

Al cor del problema hi ha una sigla: ASML. Sense màquines EUV, de litografia per llum ultraviolada extrema, no hi ha xips de menys de 7nm. I aquestes màquines són impossibles de copiar i de substituir. ASML domina un oligopoli absolut: dissenya, fabrica i ajusta amb precisió atòmica els equips que fan possibles els xips del present.

La Xina ho va intentar tot: espionatge industrial, adquisicions encobertes i desenvolupament propi. No obstant això, va fracassar en cada front. El 2021, un enginyer xinès va robar plànols de disseny d’ASML i va fugir, tot i que després va ser detingut. El 2022, una empresa xinesa va intentar comprar una fàbrica europea de components òptics. Va ser bloquejada per la UE. En paral·lel, Naura i AMEC van anunciar que “desenvoluparien les seves pròpies EUV en 5 anys”. Ja n’han passat tres i no hi ha ni un esbós.

I encara que demà tinguessin un prototip funcional, encara faltarien deu anys més per assolir la precisió, estabilitat tèrmica i sincronització que ASML ja domina. No és només una qüestió d’enginyeria, és història acumulada, traduïda en know-how invisible i milers d’enginyers que hi treballen des de fa dècades. La Xina ni tan sols pot replicar les màquines DUV (d’ultraviolat profund), menys complexes, que ASML ven des de fa més de 20 anys.

Un país sense aliats

A tot això s’hi afegeix un fet polític demolidor: la Xina està sola. Mentre els EUA teixeixen aliances industrials amb Corea, el Japó, Taiwan i Europa, la Xina no aconsegueix socis tecnològics. L’Índia li gira l’esquena, Rússia no té res per oferir, Amèrica Llatina no produeix ni un sol component crític. I ni tan sols l’Iran té capacitat per aportar en litografia, empaquetament o disseny.

El setge és geopolític. I ho sap. Per això intenta amb desesperació crear el seu propi ecosistema: el seu propi núvol, els seus propis estàndards, els seus propis protocols. Però sense xips, res d’això serveix. És com voler construir una catedral sense fonaments.

I aquí apareix una altra esquerda: les empreses xineses que necessiten tecnologia real, les que fan intel·ligència artificial, cotxes elèctrics o robòtica, no volen fer servir semiconductors nacionals. No serveixen. Continuem comprant Nvidia, Qualcomm i AMD. Ho fan a través de tercers, triangulant per Singapur o Dubai, però ho fan. Perquè sense això, no competeixen. La gran ironia és que el mateix miracle tecnològic xinès, si és que existeix, es basa en components estrangers.

La Xina al mirall: entre la mentida i el col·lapse

L’escena final s’assembla més a una tragèdia que a una epopeia. Un país que vol liderar el segle XXI, però que no pot fabricar ni el transistor del segle XX. Que proclama avenços cada setmana, però no mostra productes. I s’envolta en un discurs de grandesa, mentre el món avança sense esperar-lo. Així, cada fracàs es transforma en un comunicat i cada dèficit en una maqueta.

La Xina no va caure com el Japó, víctima del seu propi excés de confiança. La Xina mai no va pujar. Tot el seu poder en semiconductors va ser una posada en escena. Una arquitectura de cartó pintada d’or, rere una successió de simulacres, maquetes, conferències buides i plaques falses.

Mentrestant, el món real es juga en una altra lliga. Una on no hi ha lloc per a l’autoengany, on els nanòmetres no es declaren sinó que es fabriquen. I on la veritat tecnològica no s’imposa amb banderes, sinó amb precisió. En aquella lliga, la Xina no hi juga.

Les coses com són.