En un context geopolític inestable, la Comissió Europea ha traçat una línia clara per al futur energètic del continent. Aquesta ha quedat plasmada en les declaracions del comissari europeu d’Energia i Habitatge, Dan Jørgensen, durant la seva intervenció a la tercera edició de la Cimera del Mar del Nord, celebrada a Hamburg.

La seva exposició ha anat més enllà de la gestió de les urgències immediates per dissenyar un horitzó estratègic on la sobirania energètica es construeix, paradoxalment, sobre la base de la independència dels pròxims combustibles.

El punt de partida és la recent i profunda ferida oberta per la guerra a Ucraïna. Jørgensen ha recordat amb dades el grau de vulnerabilitat que vivia la Unió: abans de la invasió de febrer de 2022, un 45% de l'energia consumida al bloc procedia de Rússia. Avui, aquesta xifra s’ha esvaït fins a un 13%, en una reducció que qualifica d’"esforç històric".

El camí, però, no acaba aquí. L’objectiu és arribar a un zero absolut d’importacions russes en un termini curt. El missatge dirigit al Kremlin, segons el comissari, és inequívoc i de caràcter moral: la Unió Europea no es deixarà fer xantatge i posarà fi al finançament indirecte d’un conflicte bèl·lic a través dels seus pagaments per combustibles.

Tanmateix, en aquest procés de fugida ràpida d’una dependència perillosa, sorgeix un nou repte, ple de subtileses. L’augment exponencial de les importacions de gas natural liquat (GNL) nord-americà, necessària com a pont per garantir el subministrament, ha situat els Estats Units com el segon proveïdor del continent. 

La resposta de Jørgensen va ser categòrica i descriu el nucli de la nova filosofia energètica comunitària. "Som conscients que no volem reemplaçar una dependència per una altra", va afirmar. La meta a mitjà termini no és canviar de proveïdor, sinó canviar de font.

La veritable independència, insisteix, no radica en la diversificació geogràfica del gas, sinó en la transició gradual però irrevocable cap a les energies renovables. En aquest sentit, el GNL nord-americà és vist com un recurs temporal i indispensable, una eina per guanyar temps mentre es construeix l’arquitectura energètica definitiva.

Per aixecar aquesta arquitectura, el comissari ha posat l’accent en dos pilars fonamentals. El primer és la necessitat d’actuar amb una veu única i un pla coordinat. El potencial del mar del Nord, que Jørgensen ha titllat d’"enorme" i encara infrautilitzat, només es podrà explotar plenament mitjançant una cooperació estreta entre els estats membres, especialment en l’àmbit de l’eòlica marina i altres tecnologies netes. Aquesta coordinació no és només una qüestió d’eficiència, sinó de supervivència econòmica en un mercat global competitiu.

El segon pilar és precisament aquesta dualitat econòmica: la recerca d’una energia que sigui, alhora, fiable i assequible. La transició energètica no pot ser un llast per a la indústria ni per a les llars europees.

En la seva compareixença, acompanyat per la ministra d’Economia alemanya, Katherina Reiche, i el secretari d’Estat de Seguretat Energètica del Regne Unit, Ed Miliband, Jørgensen va enviar un senyal tranquil·litzador als mercats i als ciutadans: la seguretat del subministrament està garantida a curt termini, i el camí cap a les renovables es recorrerà amb el criteri de la competitivitat.

En definitiva, les paraules del comissari Jørgensen a Hamburg dibuixen un full de ruta complex i ambiciós. La Unió Europea, després de rebutjar amb determinació el xantatge energètic, s’enfronta ara al delicat equilibri de gestionar les necessitats immediates sense perdre de vista l’objectiu últim.

Es tracta d’una aposta per convertir la vulnerabilitat en virtut, i la necessitat en oportunitat. La independència energètica ja no es visualitza com la cerca d’un nou proveïdor dominant, sinó com la capacitat per generar, dins de les mateixes fronteres i amb els recursos del mateix entorn, l’energia que alimenta el futur.