Barcelona es consolida com la ciutat on l'accés a l'habitatge de lloguer requereix l'esforç econòmic més elevat de tot l'Estat, situant-se en un 46% dels ingressos nets familiars mitjans. Aquesta xifra, que supera de forma molt notable el llindar del 30% recomanat pels experts, posa de manifest la crítica tensió del mercat residencial a la capital catalana. La informació s'extreu de l'anàlisi trimestral realitzada per Idealista amb dades del darrer trimestre de 2025, un estudi que revela una realitat socioeconòmica àmpliament estesa: l'esforç per llogar (un 38% de mitjana estatal) supera de manera generalitzada l'esforç per comprar (26%), una inversió de la tendència tradicional que reflecteix la greu escassetat d'oferta en el sector del lloguer i el conseqüent espiral ascendent dels preus. Aquesta situació no només compromet la capacitat d'accés a un habitatge digne, sinó que també exerceix una pressió addicional sobre la inflació i restringeix la mobilitat laboral i de la població.
Aquesta dinàmica no és exclusiva de Barcelona, però sí que hi adopta les dimensions més extremes. El mercat de lloguer exigeix als ciutadans un esforç superior al recomanat en dotze capitals de província, il·lustrant un fenomen geogràficament concentrat però de gran impacte. Darrere de Barcelona, se situen Palma amb un 43%, Màlaga amb un 41%, i València i Madrid, ambdues amb un 40%. La llista la continuen Segòvia i Alacant (38%), Las Palmas de Gran Canaria (35%), Santa Cruz de Tenerife (34%), Bilbao (33%), i finalment Sant Sebastià i Sevilla, ambdues amb un 31%. En l'extrem oposat, les capitals amb una pressió més moderada inclouen Ciutat Real (18%), Jaén (19%) i Palència (20%), entre d'altres, mostrant una clara divisió territorial entre grans focus urbans i turístics i l'interior peninsular.
L'anàlisi per províncies ofereix una perspectiva encara més accentuada en algunes zones turístiques i metropolitanes. La província de Màlaga lidera aquest rànquing amb una taxa d'esforç que arriba al 52% dels ingressos familiars, seguida per les Illes Balears (46%), la província de Barcelona (42%), Santa Cruz de Tenerife (40%), la Comunitat de Madrid (38%), i les províncies de Las Palmas i València (37% cadascuna). Aquestes dades provincials suggereixen que la pressió es difon més enllà dels nuclis capitals, afectant àrees metropolitanes i zones costaneres de gran demanda vacacional o residencial.
El context de la resta de l'Estat
Pel que fa a l'adquisició d'habitatge, l'esforç econòmic requerit és, en termes generals, inferior al del lloguer. No obstant això, aquest patró presenta excepcions notables en ciutats com Sant Sebastià i Palma, on comprar resulta més exigent que llogar, un fet atípic que pot respondre a mercats immobiliaris molt específics i tensionats. En el conjunt de l'Estat, només cinc capitals presenten taxes d'esforç per a la compra que superen el llindar del 30% de recomanació: Palma (46%), Màlaga i Sant Sebastià (amb un 37% cadascuna), Madrid (33%) i Barcelona, que amb un 30% es troba just en aquest límit.
Aquesta xifra per a Barcelona contrasta amb el 46% necessari per al lloguer, marcant una diferència significativa entre ambdues opcions d'accés a l'habitatge a la ciutat, tot i que la compra continua essent una barrera econòmica de primer ordre. A escala provincial, l'esforç més gran per comprar es concentra a les Balears (46%) i Màlaga (46%), mentre que a la província de Barcelona la taxa es redueix fins al 20%, indicant potser una accessibilitat més elevada a la propietat en municipis de la corona metropolitana.
L'informe conclou que la causa fonamental d'aquestes xifres és estructural: la insuficient oferta d'habitatge, tant en venda com especialment per llogar, en un context de demanda sostinguda. Aquesta descompensació actua com el motor principal de l'augment dels preus, obligant les economies familiars a destinar una porció creixent dels seus ingressos a la despesa d'habitatge. Les conseqüències econòmiques i socials d'aquesta dinàmica són profundes.
Es redueix la capacitat d'estalvi de les llars, es limita el consum en altres sectors, es dificulta l'emancipació juvenil i s'accentuen les desigualtats territorials i generacionals. La situació descrita posa en relleu la urgència de polítiques públiques integrals que abordin l'escassetat de l'oferta des de múltiples fronts. Aquestes podrien incloure incentius per a la construcció d'habitatge en règim de protecció, regulacions que afavoreixin el lloguer de pisos buits, o mesures fiscals que equilibrin els mercats. L'objectiu hauria de ser alleugerir la pressió financera sobre les llars i garantir que l'accés a l'habitatge deixi de ser un factor de risc per a la cohesió social i l'estabilitat econòmica de les principals àrees urbanes del país.