En el sistema públic espanyol de protecció social hi ha dos grans tipus de pensions: les contributives i les no contributives. Tot i que ambdues tenen com a finalitat garantir ingressos a persones que han deixat de treballar o es troben en situació de necessitat, el seu origen, requisits i quanties són molt diferents.

Les pensions contributives són aquelles que es generen a partir de les cotitzacions realitzades a la Seguretat Social durant la vida laboral. És a dir, el treballador —i la seva empresa— han anat aportant una part del seu salari al sistema, cosa que dona dret a percebre una prestació quan es produeix una contingència coberta: jubilació, incapacitat permanent, viduïtat, orfandat o en favor de familiars. Aquestes prestacions són gestionades per l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), dependent del Ministeri d'Inclusió, Seguretat i Migracions.

El requisit clau d'una pensió contributiva és haver cotitzat un període mínim. En el cas de la jubilació, per exemple, s'exigeix un mínim de 15 anys cotitzats, dels quals almenys dos han d'estar compresos en els 15 anys previs a la jubilació. La quantia que es percep depèn del que s'ha cotitzat: es calcula en funció de les bases de cotització i dels anys treballats. Com més gran hagi estat la carrera laboral i les aportacions, més gran serà la pensió, dins dels límits màxims i mínims fixats cada any en els Pressupostos Generals de l'Estat.

Per contra, les pensions no contributives estan pensades per a persones que no han cotitzat prou —o no han cotitzat mai— i que es troben en situació de necessitat econòmica. El seu objectiu és garantir un nivell mínim d'ingressos a col·lectius vulnerables, especialment persones grans o amb discapacitat.

A Espanya, aquestes prestacions també formen part del sistema de la Seguretat Social, però la seva gestió correspon a l'Imserso i a les comunitats autònomes. Existeixen dues modalitats principals: jubilació no contributiva i invalidesa no contributiva.

Com accedir a una pensió

Per accedir a una pensió no contributiva de jubilació s'exigeix tenir 65 anys o més, residir legalment a Espanya durant un període determinat i no tenir ingressos suficients. A diferència de les contributives, aquí no es té en compte la carrera laboral, sinó el nivell de renda del sol·licitant i, en alguns casos, el de la unitat de convivència. La quantia és fixa i significativament inferior a la d'una pensió contributiva mitjana, tot i que pot variar lleugerament en funció de circumstàncies personals.

En termes financers, la diferència també és rellevant. Les pensions contributives es financen principalment amb les cotitzacions socials de treballadors i empreses, mentre que les no contributives es paguen amb càrrec als Pressupostos Generals de l'Estat, és a dir, mitjançant impostos.

En resum, la gran diferència rau en l'origen del dret: la pensió contributiva és el resultat d'haver cotitzat al sistema durant anys; la no contributiva respon a una lògica assistencial i garanteix un ingrés mínim a aquells que no han pogut generar aquest dret. Ambdues formen part del mateix entramat de protecció social, però responen a realitats laborals i econòmiques molt diferents.