L'aspiració a l'habitatge propi, un pilar tradicional del projecte de vida, s'ha convertit per a bona part de la joventut i les famílies espanyoles en una equació d'alta complexitat, on les variables d'ingressos, preus del mercat i costos financers no sempre encaixen. Enmig d'aquest laberint, una pregunta ressorgeix amb insistència: Quina porta pot obrir la meva nòmina? Tot i que la resposta és intrínsecament personal, hi ha principis financers que, com un far, guien la presa de decisions per evitar el naufragi econòmic.

Lluny de ser una xifra arbitrària, el consens entre economistes i el mateix Banc d'Espanya a recomanar que no es destini més del 35% dels ingressos nets a la quota hipotecària és un baluard de la prudència. Aquesta regla no és només un consell conservador; és una barrera de contenció contra el sobreendeutament, dissenyada per preservar la capacitat d'afrontar despeses imprevistes, mantenir un nivell de vida digne i construir un matalàs financer davant les inevitables fluctuacions de l'economia. Ignorar aquest llindar és, en essència, caminar sobre una corda fluixa sense xarxa.

Partint d'aquesta premissa, la consultora GoHipoteca ha intentat materialitzar aquest principi en un cas concret: el d'un treballador amb un salari net de 1.400 euros al mes. Després d'un desglossament meticulós, el seu diagnòstic apunta que l'habitatge assequible se situaria al voltant dels 120.000 euros. Sota un escenari ideal, un finançament del 100% del valor de l'immoble, la quota mensual s'aproximaria als 505 euros, cosa que representa exactament un 36% dels seus ingressos, fregant el límit de què és saludable però dins d'un marge de viabilitat.

Tanmateix, aquest càlcul és només la punta de l'iceberg. La possibilitat d'obtenir una hipoteca que cobreixi la totalitat de la inversió és, a la pràctica, un territori reservat per a uns quants. Les entitats bancàries, amb una aversió al risc renovada després de crisis passades, solen condicionar aquestes operacions a un perfil gairebé impecable: contracte indefinit, un historial creditici sense màcula i, en no poques ocasions, l'exigència d'avals addicionals.

La presència d'altres deutes, com ara préstecs al consum, actua com un llast que pot enfonsar la sol·licitud en el primer filtre. És aquí on sorgeix el primer gran obstacle, sovint subestimat en les primeres fases de la il·lusió: els estalvis. Encara que la hipoteca cobreixi els 120.000 euros, el pagament inicial és molt superior. Segons les dades de portals de referència com Idealista, el comprador ha de fer front a una sèrie de costos ineludibles:

-En habitatge nou: IVA del 10% (12.000 euros).
-En habitatge de segona mà: Impost de Transmissions Patrimonials, que oscil·la entre el 6% i el 10% segons la comunitat autònoma (de 7.200 a 12.000 euros).
-A això se sumen els honoraris de notaria, registre i la gestió de l'escriptura.

Si bé la legislació actual, reforçada per sentències del Tribunal Suprem, ha alleujat el client transferint la majoria de les despeses de formalització de la hipoteca al banc, el comprador encara ha d'assumir la taxació de l'habitatge i totes les despeses inherents a la compravenda. En conjunt, s'estima que es necessita un capital addicional equivalent a entre un 8% i un 12% del valor de la casa. Per a l'exemple dels 120.000 euros, això es tradueix en una necessitat de liquiditat d'entre 9.600 i 14.400 euros que han d'estar disponibles abans de signar res.

L'anàlisi de GoHipoteca, per tant, transcendeix el simple titular. No es tracta només que amb 1.400 euros es pugui aspirar a un habitatge de 120.000 euros. Es tracta d'entendre que la capacitat de pagament mensual és només una peça d'un puzle molt més ampli, on els estalvis previs, l'estabilitat laboral i la salut financera global són igual de determinants.

La conclusió final és una crida a la preparació i al realisme. En un mercat immobiliari fragmentat i volàtil, la recomanació de buscar assessorament professional especialitzat deixa de ser una opció per convertir-se en una necessitat. Abans d'embarcar-se en la recerca, tot comprador potencial hauria de fer un diagnòstic fred de les seves finances, perquè la casa somiada, més enllà dels seus metres quadrats, ha de ser una llar sostenible en el temps, no una llosa econòmica per a les dècades vinents. La clau, en definitiva, no està només en el que el banc et presta, sinó en el que la teva butxaca pot suportar sense trencar-se.