En un context econòmic marcat per la persistència dels preus alts, especialment en àrees bàsiques com l'habitatge i l'alimentació, les fórmules clàssiques de gestió de les finances personals es qüestionen. La coneguda regla 50/30/20, elevada a pauta d'or durant gairebé dues dècades, mostra esquerdes sota la pressió dels pressupostos familiars. D'aquesta inquietud neix i guanya terreny una proposta més adaptada als temps que corren: el mètode de pressupostació 60/30/10, que ofereix un marc més realista per a un nombre creixent de llars.
La regla 50/30/20, popularitzada per la senadora nord-americana Elizabeth Warren al seu llibre All Your Worth: The Ultimate Lifetime Money Plan ha governat la planificació financera des del 2006. La seva simplicitat és seductora: destinar el 50% dels ingressos a necessitats, el 30% a desitjos o oci i el 20% a l'estalvi i l'amortització de deutes. No obstant això, la realitat estadística actual traça un panorama on aquesta distribució es converteix, per a molts, en una aspiració inabastable.
La fredor de les xifres ho confirma: segons l'Oficina del Cens dels Estats Units, el 2023, aproximadament la meitat dels 42,5 milions de llars inquilins al país es consideraven amb una càrrega econòmica significativa, dedicant més d'un 30% dels seus ingressos només a l'habitatge. El segment en situació més crítica, aquelles famílies que destinen més del 50% dels seus recursos a l'habitatge, va assolir la xifra rècord de 21,5 milions. Aquesta pressió sense precedents obliga a buscar alternatives.
Un retrat de la despesa mitjana: l'habitatge com a pilar fonamental
La fotografia de la despesa mitjana de les llars nord-americanes, proporcionada per l'Oficina d'Estadístiques Laborals (BLS), il·lustra aquest desajust. Amb una despesa total mitjana de 78.535 dòlars anuals, la part del lleó se l'emporta l'habitatge, amb 26.266 dòlars, que representa un 34% del total. El segueixen el transport (17%) i l'alimentació (13%). Tot i que la inflació s'ha moderat respecte als pics del 2022, els preus d'aquests béns i serveis essencials romanen elevats, consolidant una estructura de despesa on els costos fixos ocupen un terreny cada cop més ampli.
És en aquest escenari on la lògica del 60/30/10 troba la seva raó de ser. Aquest model proposa una distribució aparentment més austera, però, en realitat, més pragmàtica: dedicar el 60% dels ingressos mensuals a totes les despeses essencials (no només l'habitatge, sinó també l'electricitat, el gas, el supermercat o les primeres necessitats); reservar un 30% per a la part discrecional, com ara sortides, subscripcions o compres no urgents; i destinar l'últim 10% a l'estalvi o al pagament de deutes d'alt interès.
Aquest enfocament resulta especialment adequat per als joves, que disposen d'un horitzó temporal més llarg per acumular estalvi a llarg termini, i per als residents de ciutats amb un cost de vida desorbitat. Per posar-ho en perspectiva, el lloguer mitjà en ciutats com Nova York supera els 4.000 dòlars mensuals, una xifra un 148% superior a la mitjana nacional. A San José, Califòrnia, la diferència és del 62%. En aquests entorns, intentar encaixar l'habitatge dins del 50% destinat a necessitats esdevé sovint un exercici d'il·lusionisme.
Equilibrar el present i el futur
Tanmateix, el mètode 60/30/10 no està exempt de crítiques. El seu principal desavantatge és la reducció significativa del percentatge dedicat a l'estalvi, que passa del 20% al 10%. En un món on les recomanacions generals apunten a destinar almenys un 15% dels ingressos previs a impostos per a la jubilació, aquesta reducció pot semblar un pas enrere. Harris reconeix aquest dilema, però el matisa: “L'objectiu del 10% no s'allunya gaire de la quantitat recomanada. La regla 60/30/10 pot ser adequada per a tots els consumidors segons les seves situacions individuals, però pot atraure més les generacions més joves, que poden ajustar les seves contribucions a mesura que augmenten els seus ingressos”.
La clau, insisteixen els experts, no resideix en l'adopció dogmàtica d'una regla, sinó en la seva adaptació a les circumstàncies vitals. Una persona propera a la jubilació, per exemple, hauria de prioritzar l'estalvi per sobre de la despesa discrecional, podent ajustar el model cap a una distribució 60/20/20. El mètode 60/30/10 s'ha d'entendre, doncs, no com una camisa de força, sinó com un punt de partida més realista per a aquells que senten que el marge de maniobra dels models tradicionals s'ha esvaït.
La conclusió última és que, en un entorn econòmic canviant, la salut financera passa per la revisió periòdica dels pressupostos i el seu ajust a les prioritats personals. Com assenyala Harris, el viatge cap al benestar financer requereix identificar els valors que han de guiar les decisions econòmiques i després descompondre'ls en “passos manejables” integrats dins del pressupost. A l'era actual, on l'escalada dels costos bàsics és una realitat persistent, el mètode 60/30/10 s'erigeix en una eina útil per reconquerir el control, partint d'una anàlisi honesta de la realitat quotidiana de milions de llars.