El salari és el primer requisit per escollir feina. Així ho revela l’informe global de Randstad, que retrata un mercat estatal amb més ganes de canviar que valentia per fer-ho. Una bretxa que s’obre entre allò que es demana i allò que s’ofereix, i que amenaça d’engrandir-se si les empreses no reaccionen a temps. Quan un professional ha de triar una empresa, el primer que mira és el número de la nòmina.
A escala mundial, el 56% dels enquestats situa la retribució econòmica com el factor decisiu per acceptar una oferta. Però a l'Estat, aquesta xifra s’enfila fins al 61%, cinc punts per sobre de la mitjana global. Aquestes dades dibuixen un perfil de talent marcadament pragmàtic. Davant la incertesa econòmica i l’encariment del cost de la vida, el salari s’ha convertit en un element gairebé irrenunciable. No es tracta, però, d’una qüestió de cobdícia, sinó de necessitat: l’empleat estatal valora els diners com un reflex del reconeixement i l’estabilitat, més que com un fi en si mateix.
Si a escala global la distància entre el sou i la conciliació és pràcticament inexistent —56% per al salari, 55% per a l’equilibri entre vida laboral i personal—, a l'Estat el paisatge és diferent. Aquí, la conciliació cau fins a la tercera posició, amb un 56%, superada fins i tot per l’ambient de treball, que escala al 57%. Aquesta dada, que pot semblar contradictòria en un país on les demandes de flexibilitat són cada cop més altes, revela un canvi de prioritats: l’entorn humà i les relacions amb els companys guanyen terreny en un context postpandèmia. No obstant això, i aquí rau la paradoxa, el mateix informe assenyala que, quan els treballadors avaluen la seva empresa actual, el salari és el punt més feble. A l'Estat, la retribució real que perceben els empleats cau fins al desè lloc en el rànquing d’allò que reben, mentre que a escala global la percepció també és negativa, però menys dramàtica. És a dir: el que més es demana és el que menys es dona.
Més desig de canvi, però poca acció
Una altra de les grans conclusions de l’estudi és la intenció de mobilitat. A l'Estat, el 28% dels ocupats planeja canviar de feina en els pròxims sis mesos, quatre punts per sobre de la mitjana mundial (24%). Aquesta xifra reflecteix un malestar latent i una recerca activa de millores, especialment en un context d’inflació i salaris estancats. Però la distància entre la intenció i l’acció és notable. Mentre que a escala global la rotació real en els últims sis mesos és del 17%, a l'Estat només arriba al 13%. Un diferencial que evidencia la prudència del treballador, que dubta a l’hora de fer el pas. Aquesta cautela s’aguditza si es compara amb mercats com el nord-americà, on el 27% dels empleats ja ha canviat de feina recentment. Què frena a l'Estat? Probablement, la por a la inestabilitat, les obligacions familiars o la falta d’ofertes realment atractives.
On no hi ha dubtes és entre els més joves. La Generació Z, mundialment, lidera la intenció de canvi: el 30% vol canviar d’aires en els pròxims sis mesos, i el 24% ja ho ha fet recentment. A l'Estat, el patró és idèntic. L’estancament i la manca de desenvolupament professional són els principals detonants que empenyen aquesta franja d’edat a buscar oportunitats fora de l’empresa actual. La fuga de talent jove, doncs, no és una amenaça futura, sinó una realitat present. Internacionalment, la flexibilitat s’ha consolidat com una condició innegociable per a gairebé quatre de cada deu treballadors.
Concretament, el 39% dels professionals mundials no acceptaria una oferta que no permetés teletreballar, i el 36% abandonaria la seva empresa si li exigissin tornar a l’oficina a temps complet. A l'Estat, aquesta última xifra és pràcticament idèntica: un 36% assegura que plegaria si perdés les opcions flexibles. Però la xifra més impactant és una altra. A Espanya, l’estil de vida i la conciliació ja representen una prioritat irrenunciable per al 82% dels professionals. Això significa que, per a vuit de cada deu treballadors, treballar sense una certa flexibilitat és simplement inacceptable. Un percentatge que supera de llarg la mitjana mundial i que situa Espanya entre els mercats més exigents en aquest àmbit.
Malgrat aquesta demanda aclaparadora, el teixit empresarial estatal continua ancorat en el presentisme. Mentre que a escala global el 41% dels empleats treballa exclusivament a l’oficina, a l'Estat aquesta xifra s’eleva fins al 46,87%. Aquesta resistència a la flexibilitat suposa una contradicció flagrant amb les aspiracions dels treballadors. Les empreses a l'Estat s’enfronten, doncs, a un doble repte. D’una banda, han de tancar la bretxa salarial que separa la demanda de l’oferta. De l’altra, han de superar la inèrcia presencial per adaptar-se a un talent que ja ha decidit que el seu temps i el seu benestar no estan en venda. Si no ho fan, el risc de fuga, especialment entre els perfils més qualificats i joves, deixarà de ser una intenció per convertir-se en una hemorràgia.