Quan un familiar mor i deixa la seva herència als seus fills, familiars o altres persones properes, aquests poden acceptar expressament l'herència o bé fer-ho d'una manera tàcita, és a dir, realitzant actes que suposen la voluntat d'acceptar aquesta herència. 

Segons recull a la web Mundo Jurídico l'advocat Francisco Sevilla, l'article 999.3 del Codi Civil entén per tàcita "la que es fa per actes que suposen necessàriament la voluntat d'acceptar, o que no hi hauria dret a executar sinó amb la qualitat d'hereu" "Els actes de mera conservació o administració provisional no impliquen l'acceptació de l'herència, si amb ells no s'ha pres el títol o la qualitat d'hereu", afegeix. 

En l'article 1000, el Codi Civil enumera aquests actes com que donen l'herència per acceptada: Quan l'hereu ven, dona o cedeix el seu dret a un estrany, als seus cohereus o a algun d'ells, quan l'hereu renuncia en benefici d'un o més dels seus cohereus. 

Però més enllà del Codi Civil, també hi ha jurisprudència creada pel Suprem en altres supòsits. El 24 de novembre de 1992 una sentència deixa clar que l'acceptació tàcita "es realitza per actes concloents que revelin de forma inequívoca la intenció d'«acceptar» l'herència, o sigui, aquells actes que per si mateixos o mer actuar, indiquin la intenció de voler ser o manifestar-se com a hereus; d'actes que revelin la idea de fer pròpia l'herència o, en un altre sentit, que l'acte reveli sense cap mena de dubte que l'agent volia acceptar l'herència". 

 

El cobrament de crèdits hereditaris va quedar estipulat com a acceptació tàcita amb una sentència del Suprem del 1982.

Instar davant de serveis oficials la qualificació de guanys de la finca discutida (STS 20/11/1991) també va ser considerat acceptació tàcita, així com la impugnació de la validesa del testament de la causant, en què excloïa el demandant de l'herència (STS 24/11/1992).

La direcció del negoci que havia estat del causant (STS 12/07/1996), reclamar la partició de béns i l'exercici d'una acció de desnonament o instar una demanda de liquidació de guanys i divisió d'herència (STS 29.03.2021) també constitueixen acceptació tàcita.

La inscripció cadastral a nom d'aquell que és cridat com a hereu (Resolució DGRN 28.09.2018) s'inclou en aquest grup. I, finalment, altres actes en sentències més antigues són: ostentar davant l'Administració el títol d'hereu (STS 18/06/1900); venda de béns hereditaris (STS 6/06/1920); atorgament d'escriptura d'apoderament (STS 23/04/1928); interposar reclamacions o demanda (STS 13/03/1952); fer gestions sobre béns hereditaris (STS 23/05/1955); pagament amb béns hereditaris d'un deute de l'herència (STS 16/06/1961), etc.

En canvi, la petició de liquidació i el pagament de l'impost de successions no significa acceptació tàcita de l'herència. Només ho és si va acompanyada d'altres supòsits com els anteriorment citats, ja que el pagament de l'impost és un deure jurídic que imposa una llei fiscal i no pot entendre's que sigui un acte lliure, sinó, per definició, un acte degut.