Espanya és entre els països de la Unió Europea amb més desigualtat de rendes i, segons tots els indicadors, la pandèmia ha aguditzat la bretxa, ja que els més pobres han tingut descensos en els seus ingressos, mentre que els més rics han millorat. "Les crisis asseuen bé als rics i afecten molt durament als més pobres", resumeix Juan Carlos Llano, director d'Investigació d'EAPN-Es, la branca espanyola de la Xarxa Europea contra la pobresa. Llano és el responsable de l'estudi de referència a Espanya sobre les desigualtats socials basat en l'Índex Arope (sobre dades de l'Estadística de Condicions de Vida de l'INE), un índex creat per la Comissió Europea per monitorar l'obligació dels Estats membres de reduir a la meitat les desigualtats i, per tant, la pobresa el 2030.
Amb un problema afegit: els col·lectius més vulnerables no solen recuperar-se de la pèrdua d'ingressos que comporta tota crisi. Si es divideix la població en deu parts -deciles-, el 10% dels ciutadans amb menys ingressos està actualment per sota de la renda que disposava el 2008. Els ingressos mitjans d'aquest decil van ser abans de la crisi financera de 2.420 euros per persona i any i, tanmateix, el 2021, última dada disponible, van ser 2.222 euros el que suposa 185 euros menys que el 2008. Els restants 9 deciles sí que han recuperat els ingressos que tenien el 2008.
Però si els ingressos marquen la desigualtats socials, la inflació les aguditza. Això implica que les condicions quotidianes dels que menys tenen han empitjorat doblement el 2022 i previsiblement el 2023. Oscar Molina, sociòleg i investigador de la vida quotidiana i les condicions de treball de la Universitat Autònoma de Barcelona, incideix que la relació entre pobresa i inflació està àmpliament demostrada. "Per això se la coneix com l'impost dels pobres amb un efecte molt regressiu sobre les seves economies, ja que encara que la inflació disminueixi el salari per igual, l'important és el percentatge que cada llar destina a l'adquisició dels productes més bàsic, en concret l'alimentació i la llar i l'energia", assenyala ON ECONOMIA.
Segons l'INE, si el conjunt de les llars dedica a l'alimentació el 16,4% del seu pressupost, en el cas de la cinquena part (quintil) dels que menys ingressos tenen s'eleva al 20,6% davant el 12,5% que destina el quintil de les llars amb més recursos. Igual que amb l'habitatge, doncs el quintil més baix fa servir el 43,6% de la seva renda, mentre que el més alt només el 29%. Molina justifica, doncs, que es prioritzi a les economies més vulnerables en els ajuts públics per combatre la inflació.
Efecte permanent de les crisis
Per tant, cada crisi deixa un pòsit difícil de recuperar com es reflecteix a l'índex S90/10 que comptabilitza quantes vegades està el salari del decil més baix en el més alt. Doncs bé, el 2021, a Espanya el 10% amb més ingressos cobrava 30.774 euros per persona i any i el 10% amb menor renda 2.222 euros; és a dir, 11,8 vegades menys, mentre que el 2008 la diferència va ser de 9,6 vegades. Com s'aprecia al gràfic, les crisis engrandeixen la diferència: en la financera, la bretxa d'ingressos entre els més rics i els més pobres va créixer amb l'arrencada el 2008 i va pujar fins a 2015, amb un màxim de 14,2 vegades. A partir d'aquell any es comença a reduir la diferència, encara que en menor mesura, fins a 2020, i pateix un fort repunt el 2021, per l'impacte de la crisi de la pandèmia, segons es recull a l'Informe de la Pobresa 2022.
Tanmateix, el 2020, quan es va produir el confinament, va continuar reduint-se, malgrat la crisi. Llano explica que aquell any es va desplegar una bateria molt profunda d'ajuts públics, com els Ertes, destinats fonamentalment a la població amb menors ingressos. El que va permetre que continués reduint-se la desigualtat social, encara que només una dècima. Però el 2021, els ajuts públics es van reduir, obrint les portes a una tendència a l'alça de la desigualtat.
Pèssima posició d'Espanya en la desigualtat
L'investigador d'EAPN-Es es lamenta de la pèssima posició d'Espanya en la comparativa comunitària sobre la desigualtat, es mesuri amb l'indicador que es mesuri. La CE va aprovar el 2015 l'Agenda 2030 de Desenvolupament Sostenible i va crear per a la seva avaluació l'indicador Arope que es construeix amb tres subindicadors: pobresa, privació material severa de determinats productes i intensitat d'ocupació a les llars (nombre d'adults amb una ocupació per llar). Alguns són els índexs que mesuren la desigualtat: a més de l'Arope, s'utilitza especialment el S80/20 (compara la relació entre els ingressos del 1r quintil de la població amb menors ingrés amb el 5è quintil amb més ingressos); el S90/10 ja referit sobre deciles de població, l'Índex Gini que treu una mitjana de desigualtat per al conjunt de la població o els índexs de població en risc de pobresa i en risc de pobresa severa. Qualsevol d'ells deixa en mala posició Espanya.
La mitjana comunitària de l'Indicador Arope el 2021 va ser de 21,7 (mentre més alt més desigualtat) i Espanya es va col·locar en el 27,8%, el quart pitjor lloc dels 27 Estats de la UE. En risc de pobresa, el 16,8% de la població de la UE està en risc, ja que a Espanya s'eleva al 21,7%, també la quarta pitjor posició; en el rànquing S80/20 -diferència entre els ingressos del quintil amb menys ingressos i el quintil amb més renda- la mitjana de la UE és de 4,97 vegades davant 6,19 a Espanya, també el quart pitjor posat. I a l'índex Gini (puntuació més elevada implica més desigualtat), la mitjana de la UE és el 30,1 i Espanya es col·loca en 33, al cinquè pitjor lloc compartit amb Portugal.
Diferències per regions
Però les diferències no només es produeixen entre capes socials i països; existeix una probabilitat més gran de patir desigualtats depenent d'en quina comunitat autònoma es resideixi. L'Informe de la Pobresa d'EAPN-Es divideix Espanya entre nord, amb una equitat d'ingressos més gran, i el sud on les desigualtats creixen. Si la taxa mitjana Arope a Espanya és el 27,8, onze territoris estan per sota i uns altres sis el superen amb escreix. Navarra és la comunitat amb un menor índex de desigualtat, el 14,7, la Comunitat de Madrid amb 21,6 ocupa el sisè millor lloc i Catalunya amb 22,3 el setè. En la part baixa, Extremadura i Andalusia, ambdós amb el 38,7, comparteixen l'última posició en termes d'igualtat.
Però la desigualtat d'ingressos no només es genera per les diferències salarials, ja que hi ha altres ingressos, especialment ajuts públics inclosos prestacions en Educació o Sanitat que es comptabilitzen com ingressos, que poden compensar les diferències salarials. A més, cal tenir en compte que hi ha altres ingressos, com els de capital o immobiliari, que no s'inclouen com rendes del treball. Això explica que un informe realitzat per CCOO de la Regió de Madrid, basat en l'EPA, posi de manifest que a la Comunitat de Madrid es produeixen les diferències més grans entre els grans i els menors salaris. Segons l'anàlisi del sindicat el 2021 el decil més baix tenia de mitjana un salari de 548 euros i el més alt 5.220 euros.
En la comparativa territorial sobre l'índex S90/10 (sobre deciles), la desigualtat salarial a Madrid és del 9,53 el que suposa que els salaris més grans són gairebé 10 vegades els inferiors. La mitjana d'Espanya, segons el treball de CCOO, és del 8,95. Catalunya és la quarta regió amb més desigualtat salarial, amb un índex del 9,1 i Castella-La Mancha registra les menors diferències entre remuneracions del treball, 7,92.
Però una vegada més, fins i tot dins de cada comunitat també es produeixen diferències, segons al col·lectiu que es pertanyi. Per exemple, el dels immigrants, que com ressalta Oscar Molina, no estan emparats per una xarxa familiar d'ajuda. L'informe de la Pobresa d'EAPN-Es assenyala que si la taxa Arope es col·loca en el 27,8, per als ciutadans de nacionalitat espanyola es redueix al 23,6, mentre que s'eleva per als estrangers de la UE al 40,3 i per als de fora de la UE al 65,2. El tipus de llar també determina el risc de pobresa, afectant més aquells en els quals n'hi ha alguns de menors, especialment si són monoparentals; el sexe, ja que la taxa Arope és més gran en les dones que en els homes o fins i tot l'edat, ja que l'índex es mesura també per persona, incloent nens.
Mesures per pal·liar la pobresa
La Unió Europea té entre les seves prioritats retallar les desigualtats socials. El 2015 va aprovar reduir la pobresa a la meitat en tots els estats membres, encara que s'ha avançat molt poc. A Espanya, el 2015 el 22,1% estava en risc de pobresa, per la qual cosa el seu objectiu per a 2030 és col·locar-lo per sota de l'11%. La taxa va disminuir al 20,7% el 2019 (1,4 pp), però ha pujat el 21,5% (0,4 pp) el 2021. Un avanç pírric.
Llano apunta, com a primera mesura, un escut social potent per a les classes més desfavorides. Tanmateix, a nivell europeu s'estan trobant que moltes persones estan rebutjant els ajuts públics, en un fenomen que es coneix com a "non take up" que s'ha posat de manifest en l'Ingrés Mínim Vital (IMV). Llano confirma que des del Govern els han demanat un informe per conèixer en profunditat el motiu pel qual la gent necessitada no acudeix als ajuts. Entre les causes, l'investigador d'EAPN-Es assenyala el desconeixement de l'existència dels plans d'ajuda, les complicacions en la tramitació, ja que s'ha de justificar de forma exhaustiva; i un escàs accés digital de les persones amb dret.
Entre les mesures que s'han d'adoptar per complir el compromís de la UE, des d'EAPN-Es apunten la necessitat d'assegurar la capacitat d'ingressos de les famílies per accedir als productes més bàsic; unes pensions "dignes", doncs el 33% de les actuals estan vorejant el llindar de pobresa, segons Llano; l'accés a un habitatge, ja que els menys acabalats en destinen més de la meitat dels seus ingressos a aquesta necessitat bàsica, o trencar la dinàmica de la transmissió de la pobresa, ja que tres quartes parts dels més necessitats provenen de famílies amb dificultats.
Igualment una educació de qualitat, la millor manera de trencar la transmissió de la pobresa així com una sanitat pública també de qualitat que eviti que les persones amb menors ingressos siguin malaltisses, la qual cosa impedeix la seva competitivitat laboral. "Però també mesurades de justícia fiscal que asseguri prou recursos públics per a totes aquestes mesures", diu Pla.
Oscar Molina insisteix també en l'acció en la política salarial, amb un reforç del salari mínim interprofessional (SMI) que s'ha demostrat com una de les principals eines per reduir les desigualtats socials. Llano coincideix, però recorda que s'ha de contemplar la inflació, la qual cosa implica que les pujades siguin sempre superiors a l'IPC.