Segons l'estudi Desafiaments de l'urbanisme sostenible de la Càtedra d'Empresa Habitatge i Futur de la Universitat Pompeu Fabra i l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis de Catalunya, la mitjana anual d'habitatges nous a Catalunya construïts entre 2013 i 2024 s'han situat en unes 9.094 unitats. Aquesta xifra, quan es contrasta amb els 42.334 habitatges anuals que es construïen entre 1991 i 2000. Aquest descens es produeix en un context demogràfic on Catalunya experimenta un creixement sostingut de població que intensifica la pressió sobre el mercat, segons assenyala l'estudi. La combinació d'aquests dos factors ha generat una pressió a l'alça sobre els preus que exclou progressivament amplis sectors de la població del mercat de l'habitatge.

La comparació entre períodes resulta especialment eloqüent. Durant la dècada dels noranta, Catalunya era un motor immobiliari que generava uns 116 habitatges diaris. Avui, aquesta xifra s'ha reduït a aproximadament 25 habitatges diaris. Aquesta dràstica reducció no respon a una disminució de la demanda sinó a factors estructurals que han frenat la capacitat productiva del sector, entre els quals es troben dificultats d'accés al sòl, increment de costos materials, complexitat administrativa i restriccions financeres.

En l'àmbit estatal, la contracció també és notable però menys aguda. La mitjana anual ha passat de 282.284 vivendes a 72.002 vivendes, una reducció del 75%. No obstant això, la situació catalana és particularment preocupant si s'analitza la ràtio de construcció per habitant. Catalunya es configura com el territori de l'Estat amb una menor construcció d'habitatge nou per habitant. 

Aquest desajust posa de manifest una desconnexió preocupant entre la planificació urbanística, les polítiques d'habitatge i la realitat demogràfica i social del territori. La insuficiència productiva genera efectes en cadena: s'incrementa la pressió sobre el parc d'habitatge existent, s'accelera l'envelliment del patrimoni immobiliari i es limita la mobilitat residencial.

Un dels aspectes més rellevants de l'anàlisi és l'evolució de l'habitatge protegit. A Catalunya, aquest tipus d'habitatge ha augmentat fins a representar el 14% del total en l'última dècada, superant el 9% del període anterior. Aquest increment, tot i ser positiu en la seva direcció, resulta insuficient per fer front a la demanda social d'accés a l'habitatge assequible. La paradoxa s'aguditza quan comparem Catalunya amb el conjunt de l'Estat: mentre a escala estatal la proporció d'habitatge protegit ha baixat del 22% al 14%, a Catalunya ha experimentat el moviment invers. 

L'estudi també analitza l'esforç pressupostari de la Generalitat en matèria d'habitatge, situant-lo en un 0,67% de les obligacions reconegudes. Aquesta xifra supera notablement el 0,24% del conjunt del país, indicant més compromís en l'àmbit català. Tanmateix, aquest esforç es defineix com a insuficient per compensar la manca de finançament estructural. La insuficiència pressupostària limita la capacitat de l'administració per desenvolupar programes amplis de promoció pública d'habitatge, implementar ajuts a l'arrendament efectius per a amplis segments de població, finançar infraestructures necessàries per a la urbanització de nous sòls i mantenir i rehabilitar el parc públic existent. 

Pel que fa a les projeccions futures, segons les dades recollides per l'estudi, Catalunya estima generar 375.700 vivendes noves en els pròxims quinze anys, una mitjana de 25.000 habitatges anuals. Aquesta projecció presenta una concentració territorial significativa: el 63% es localitzaria en l'àmbit metropolità, reflectint les tendències actuals de concentració poblacional i activitat econòmica. No obstant això, la Càtedra alerta que aquestes xifres estan per sota de les necessitats reals, amb un dèficit estimat de 10.000 vivendes anuals.

Aquest buit entre el que es planifica i el que és necessari representa un desajust del 40% que, si no es corregeix, agreujarà la crisi d'accessibilitat i incrementarà les tensions sobre els preus del mercat immobiliari. La situació descrita per l'estudi de la Universitat Pompeu Fabra i l'Associació de Promotors i Constructors d'Edificis de Catalunya revela una crisi estructural de l'habitatge a Catalunya caracteritzada per una oferta insuficient que no respon al creixement demogràfic, un desajust crònic entre necessitats socials i capacitat de resposta del mercat, limitacions financeres que constrenyen l'acció pública i dificultats de materialització dels compromisos legislatius en producció real. Per enfrontar aquests reptes, l'estudi subratlla la necessitat urgent d'impulsar la nova construcció per equilibrar l'oferta i la demanda.