Segons l'últim informe del Banc Mundial, l'economia mundial mostra una capacitat de recuperació més forta del que s'havia anticipat, encara que navega per aigües turbulentes marcades per tensions comercials persistents i un panorama geopolític fracturat. Aquesta resistència, però, s'inscriu en un context paradoxal: mentre les revisions a l'alça dels pronòstics de creixement per als anys 2026 i 2027, situant-se ara en un 2,6% i un 2,7%, respectivament, apunten un cert optimisme. El motor principal d'aquesta revisió positiva rau, en gran manera, en el comportament de dues economies gegants. Els Estats Units han sorprès amb un dinamisme superior a l'esperat, fent que el Banc Mundial ajusti la seva previsió de creixement per al 2026 d'un 1,6% a un sostingut 2,2%.
Aquest salt quantitatiu no és menor i reflecteix la capacitat de l'economia nord-americana per absorbir els xocs dels tipus d'interès i mantenir una demanda interna vigorosa. Per la seva banda, la Xina també contribueix a aquest panorama, amb una millora de quatre dècimes en la seva previsió per al corrent any, fins a un 4,4%. Aquestes dues potències, doncs, actuen com a puntals d'una estabilitat que es mostra més tensa en altres regions. L'eurozona, per exemple, experimenta una millora molt més modesta en les seves perspectives.
L'organisme prevé un creixement d'un 0,9% per al 2026, només una dècima per sobre de l'anterior pronòstic, i d'un 1,2% per al 2027. Aquestes xifres, encara que revisades a l'alça, delaten les dificultats estructurals i la manca d'un impuls coordinat dins del bloc monetari, que continua lluitant per trobar un nou moment després de les crisis successives. La divergència entre ambdós costats de l'Atlàntic es fa palès i subratlla les diferents velocitats als que avancen les economies avançades.
Més enllà de les grans potències, el panorama per als països en desenvolupament presenta clares línies de fractura. Si bé el Banc Mundial espera una mitjana de creixement del 4% per a aquests estats el 2026, una xifra que supera amb escreix la de les economies riques, aquesta agrupació estadística amaga una realitat profundament desigual.
L'Índia es manté com un focus de dinamisme, amb previsions properes al 6,5%, però altres regions lluiten per recuperar el terreny perdut. De fet, l'informe revela una de les tendències més alarmants: mentre gairebé totes les economies avançades gaudien a finals del 2025 d'ingressos per càpita superiors als nivells previs a la pandèmia, aproximadament una de cada quatre economies en desenvolupament patia ingressos per càpita més baixos. Aquesta divergència no només és un contracte moral fracassat, sinó una amenaça per a la cohesió i l'estabilitat global a llarg termini.
Els motors que van impulsar l'activitat econòmica el 2025 semblen, a més, perdre força. L'augment del comerç en anticipació a l'aplicació de nous aranzels, juntament amb els ràpids reajustaments en les cadenes globals de subministrament, van donar un impuls temporal que ara s'esvaeix. El Banc Mundial preveu que tant el comerç internacional com la demanda interna es moderin durant el 2026. No obstant això, aquesta desacceleració esperada podria veure's atenuada per la millora de les condicions financeres mundials i per l'expansió fiscal que diversos governs han posat en marxa com a mesura de suport, un fenomen especialment rellevant en grans economies que busquen evitar una recessió oberta.
En aquest escenari complex, la inflació ofereix un raig d'esperança. S'espera que el ritme d'augment dels preus a escala mundial disminueixi fins al 2,6% el 2026, gràcies a la debilitat dels mercats laborals i a la davallada dels preus de l'energia. Aquest retorn a nivells més controlats alliberaria pressió sobre els bancs centrals i podria obrir la porta a un alleujament més decisiu de les polítiques monetàries, el qual, al seu torn, podria donar un nou impuls al creixement. Però més enllà dels cicles econòmics, l'informe del Banc Mundial llança una advertència profunda sobre les tendències subjacents. L'economia global es dirigeix cap a un període de creixement inferior al de la convulsa dècada dels noranta, tot acumulant alhora nivells rècord de deute, tant pública com privada. Aquesta combinació és explosiva i reclama accions decidides.
La recomanació de l'organisme és clara i apunta cap a reformes estructurals ambicioses. Per evitar l'estancament secular i la desocupació persistent, els governs, tant dels països emergents com dels avançats, han d'emprendre polítiques que liberalitzen amb energia la inversió i el comerç privats, que posin fre al consum públic descontrolat i que inverteixin de manera decisiva en l'adopció de noves tecnologies i en la millora de l'educació. En definitiva, la resiliència observada no és una victòria, sinó un respir temporal. El veritable repte és transformar aquesta capacitat de resistència en una capacitat de progrés, assegurant que el creixement no només sigui estable, sinó també inclusiu i sostenible, i que pugui tancar, finalment, la perillosa bretxa que s'està obrint entre les nacions i dins d'elles.