L’evolució del Salari Mínim Interprofessional (SMI) a Espanya durant l’última dècada reflecteix un canvi profund en la manera com l’Estat visualitza la política salarial i la seva funció dins del model social i econòmic. Després d’anys d’increments molt moderats, gairebé simbòlics, l'SMI ha experimentat un creixement accelerat a partir de 2018, fins a situar-se en els 1.184 euros mensuals el 2025.

Aquest recorregut no és només una successió de xifres, sinó el resultat d'un conjunt de transformacions econòmiques, socials i polítiques que han redefinit el paper del salari mínim. Entre el 2015 i el 2017, l'SMI va créixer de manera continguda. El 2015 se situava en 648 euros mensuals; el 2016 va pujar lleugerament fins als 655 euros, i el 2017 va fer un salt una mica més visible fins als 707 euros.

Així i tot, aquests increments continuaven sent modestos i responien a una lògica de prudència salarial heretada de la crisi financera del 2008. En aquell context, la prioritat de les polítiques públiques era evitar qualsevol mesura que pogués afectar negativament l’ocupació, en un mercat laboral marcat per una taxa d’atur elevada i una capacitat de negociació molt limitada per part dels treballadors. El 2018 marca un punt d’inflexió.

Aquell any, el salari mínim va pujar fins als 735 euros, però sobretot va canviar el discurs que l’envoltava. A partir d’aleshores, l'SMI deixa de ser percebut únicament com un mínim legal de referència i passa a ser interpretat com una eina redistributiva. L’objectiu és acostar-lo progressivament al 60% del salari mitjà, en línia amb les recomanacions del Consell d'Europa. Aquest gir explica el salt brusc que es produeix el 2019, quan el salari mínim passa dels aproximadament 736 euros als 900 euros mensuals en un sol any.

La recuperació econòmica i la millora del mercat laboral

Aquest augment significatiu no es produeix per casualitat. A partir del 2014 i el 2015, l’economia espanyola entra en una fase de recuperació després dels anys més durs de la crisi. La reducció progressiva de l’atur i l’augment de l’ocupació, especialment en sectors com l’hostaleria o els serveis generen un context en què les pujades salarials es perceben com més assumibles. Amb un mercat laboral més reforçat, el marge per incrementar l'SMI sense por immediata a una destrucció massiva d’ocupació s’amplia.

Paral·lelament, creix la consciència social sobre l’augment de la desigualtat salarial. Tot i tenir feina, una part important de la població ocupada no aconsegueix arribar a un nivell de vida considerat digne. Aquesta realitat, accentuada després de la crisi del 2008, genera una pressió creixent per corregir les desigualtats. En aquest context, l'SMI es presenta com una eina directa per reduir desigualtat i elevar els salaris més baixos sense haver de passar necessàriament per una negociació col·lectiva que, en molts casos, s’ha vist debilitada.

La pèrdua de força de la negociació col·lectiva, especialment després de la reforma laboral del 2012, és un altre factor clau. Amb convenis col·lectius menys capaços de garantir increments salarials suficients, el salari mínim adquireix un paper central com a sòl efectiu per a molts treballadors. La pressió sindical per impulsar pujades de l'SMI contribueix a consolidar-lo com un instrument compensatori davant la debilitat negociadora dels salaris baixos.

Després del gran salt del 2019, la tendència alcista es manté. El 2020, l'SMI s’eleva fins als 950 euros; el 2021 arriba als 965 euros, i el 2022 assoleix per primer cop la barrera psicològica dels 1.000 euros mensuals. El 2023 continua augmentant fins als 1.080 euros, el 2024 se situa en 1.134 euros i el 2025 arriba als 1.184 euros. Aquest creixement sostingut consolida el canvi de model iniciat a finals de la dècada anterior.

L'empremta de la pandèmia

El context europeu també influeix en aquesta evolució. Durant anys, Espanya ha tingut un salari mínim relativament baix en comparació amb altres països de la Unió Europea. Les recomanacions comunitàries en favor de salaris mínims adequats i de la cohesió social, així com l’aprovació de la directiva europea sobre salaris mínims el 2022, reforcen el context que valida els increments. 

A partir del 2021, un nou factor entra amb força en l’equació: la inflació i l’augment del cost de la vida. L’encariment de l’energia, de l’habitatge i dels aliments afecta de manera especialment intensa les rendes més baixes. En aquest escenari, les pujades de l'SMI ja no es justifiquen només com un increment del salari, sinó com una mesura per protegir el poder adquisitiu. Sense aquests ajustos, el salari mínim hauria perdut valor real, agreujant encara més la situació dels treballadors amb menys ingressos.

La pandèmia també deixa una empremta duradora. La implementació dels ERTO i la intervenció més gran de l’Estat en el mercat laboral consoliden un canvi de mentalitat: l’assumpció d’un rol més actiu de l’administració en la protecció social. En aquest marc, l'SMI s’integra plenament en una lògica d’estat protector més fort, en què la seguretat econòmica de les llars amb menys recursos esdevé una prioritat. Tot plegat ha convertit el salari mínim en un dels eixos centrals del debat polític.

Les pujades de l'SMI generen polarització: mentre alguns sectors les defensen com una eina essencial per garantir la dignitat salarial, altres alerten dels possibles riscos per a les petites i mitjanes empreses i per a l’ocupació. Malgrat aquesta confrontació, els increments s’han mantingut any rere any. El resultat és un consens que sembla difícil de modificar: congelar o reduir el salari mínim ja no és una opció viable.

Així, l’evolució de l'SMI entre el 2015 i el 2025 mostra molt més que una successió de pujades. Reflecteix un canvi estructural en la manera com Espanya afronta les desigualtats salarials, el paper de l’Estat i la relació entre creixement econòmic i cohesió social. El salari mínim ha deixat de ser un simple element legal per convertir-se en una peça central de la política social.