Modest Guinjoan és un dels economistes de referència en l’anàlisi de l’economia i l’empresa catalana, que ha estat i és el seu àmbit d’estudi a institucions com Pimec i el Col·legi d’Economistes de Catalunya. Doctor en economia i col·laborador de mitjans de comunicació com El Nacional, va publicar a finals del 2025 Créixer o progressar, un diagnòstic cru, realista, fugint de triomfalismes, del model de creixement de Catalunya en el que portem de segle XXI.
Créixer o progressar?
Progressar, sense cap dubte.
Per què planteja aquest dilema?
Perquè en aquest país, com en altres llocs del món, es té l'obsessió que s'ha de créixer. Però poca gent es planteja el fet que aquest creixement s'ha de dividir per la població, s'ha de veure quan li toca per persona. I quan aquest exercici tan senzill el fem, en el que portem de segle XXI, la veritat és que els resultats no són gaire afalagadors.
He agafat diverses frases del llibre. Una diu: “La conseqüència econòmica del creixement actual ha estat produir més, però no pas per fer-nos més rics, sinó eixamplar el nombre de persones entre qui s'ha de repartir la riquesa generada”. Per què ha passat això?
Això és un quocient. El PIB pot créixer molt, però si el denominador, la població, creix molt, el que toca per persona és poc. I estem en aquesta dinàmica. Hem crescut raonablement bé, però com que hi ha hagut un increment de població de prop de dos milions de persones, el PIB per càpita, el PIB per habitant, està pràcticament estancat en el que portem de segle.
Parla de Guissona, que és una població que sovint es posa com a model de creixement i d'integració, però vostè el posa com a exemple dels mals del creixement a les últimes dècades. Què hi ha passat?
Guissona és una mena de paradigma del missatge central d'aquest llibre, del contrast entre el creixement del PIB i del PIB per habitant. Guissona és un poble que, a través de la seva cooperativa i després la seva conversió en societat, ha generat molts llocs de treball en un poble en què no hi havia prou gent per aquest tipus de treball. Ni quantitat, ni gent per al tipus de feina que s'oferia ni pels sous que s'estaven disposats a pagar. Això ha portat a recórrer a la immigració i ha convertit Guissona en un poble molt gran, amb un gran creixement del PIB, però amb la renda familiar disponible completament estancada per sota de la mitjana del conjunt de Catalunya. En l'índex socioeconòmic territorial que elabora l'Idescat anualment, en els darrers anys està el 30% per sota de la mitjana catalana. Guissona, entre els 947 municipis de Catalunya, ocupa el lloc 937. I això és bastant il·lustratiu d'un cas de gran creixement, però poc progrés de la població.
Aquest cas és extrapolable el que ha passat a la resta de Catalunya, que s'ha crescut molt però amb poc progrés?
Catalunya té una estructura econòmica dual. Té coses molt avançades i molt bones i altres coses que són molt retardades o de molt baixos salaris i de baixa productivitat. Quan aquest segment de l'economia, el de baixos salaris i baixa productivitat, s'activa i genera llocs de treball, dona casos com el de Guissona i d'altres, per exemple en municipis turístics de masses, com puguin ser Salou o Lloret, o fins i tot la ciutat de Barcelona, on hi ha una afluència de turisme de masses extraordinària. Quan això passa, el progrés és baix perquè descanses en activitats de poc valor afegit. No hi ha gent que estigui disposada a treballar en aquests sectors pels sous que s'hi paguen. Per tant, l'únic recurs és recórrer a una oferta de mà d'obra que no s'acaba mai, que és el món, i que està disposada a venir a treballar amb aquests sous, i ens porta a la situació en què ens trobem actualment.
Una altra de les fases del llibre, que planteja com una pregunta: “Ens hem deixat endur per una inèrcia autodestructiva?”
Això de destructiu potser és una mica exagerat, perquè encara avancem, amb poc ritme, però no som morts. L'economia catalana té uns actius extraordinaris en el sistema empresarial, però no està ben enfocada. Aquesta economia que descansa en baixa productivitat, amb salaris baixos i amb feines que la gent d'aquí no volen fer, ha dominat la creació de llocs de treball dels darrers 25 anys. I aquest no és el camí que necessita el país per progressar. Sí per créixer. Créixer per créixer. O de créixer per altres però no de créixer pel país.
Quan li he preguntat “créixer o progressar”, ha respost molt de pressa, sense matisos. Com ha de canviar el model productiu de Catalunya per passar de créixer a progressar?
El model productiu de Catalunya ha de prestar més atenció als llocs de treball que es creien, que siguin d'alt valor afegit i d'alta productivitat. Les activitats que descansen en feines que no vol fer ningú, molt mal pagades, s'han de frenar. Si tu tens un creixement del PIB, posem per cas d'un 10%, però que el PIB que li toca per habitant és d'un 0,5%, has de pensar si val la pena fer aquest camí, perquè l'economia creix molt, però el que li toca a cada persona és una misèria. És aquesta la via? Sostinc que no. I, per tant, la via del creixement ha de ser aquella que aporti progrés.
“El turisme de masses està subvencionat i els beneficiaris són els turistes de fora”
Què vol dir que aporti progrés?
Vol dir que hi hagi millors serveis socials, una sanitat que no estigui col·lapsada com està ara, una educació que funcioni amb més criteris de qualitat i que no estiguem a la cua de tota Europa en les proves PISA. Unes prestacions de serveis públics de transport, ferroviari, per exemple, que no siguin tercermundistes com les que tenim ara, sinó que siguin pròpies d'un país desenvolupat. Un territori que no estigui sobreexplotat, sobretot en la costa, i que permeti donar valor i qualitat de vida a la gent que hi viu i manteniment del paisatge i dels valors naturals. Un respecte al medi ambient que sigui millor que no pas el que tenim ara. En definitiva, el progrés s'ha de mesurar amb el benestar de les persones i amb l'accés a tots aquests serveis que siguin de més qualitat que no pas ara, que estan completament col·lapsats.
S’ha obert un debat sobre el model migratori. El Cercle d'Economia va fer una nota d'opinió en què expressava la necessitat de frenar la immigració massiva i buscar perfils més formats. Està d'acord amb aquesta opinió?
Completament. El sistema productiu català ha d'orientar-se cap a sectors de més productivitat, de més valor afegit.
És favorable al decreixement, com mínim en alguns sectors?
Completament. Un decreixement selectiu. Per exemple, el turisme de masses, perquè és un sector subvencionat, és a dir, que les persones que hi treballen, amb aquests nivells salarials que tenen, no fan una contribució a les arques públiques suficient per a la prestació de serveis que reben, de sanitat, d'educació, de protecció social, d'infraestructures, etc. No contribueixen prou en aquesta despesa que paguem entre tots. Amb un agreujant, que és que els beneficiaris d'aquesta subvenció no són la gent d'aquí, sinó que els beneficiaris d'aquesta subvenció són turistes que venen de fora, anglesos, alemanys o italians. Això jo crec que hauria de fer pensar a les administracions públiques. Que hi hagi sectors subvencionats és comprensible, però que els beneficiaris siguin residents a fora, això ja és per pensar-s'ho dues vegades.
En relació amb això, és contrari a l'ampliació de l'Aeroport del Prat perquè considera que servirà principalment per portar més turistes.
Aquest és un motiu molt important, perquè serà una pista d'aterratge per als turistes de masses provinents d'altres continents, que ara ho tenen més difícil. Però hi ha altres arguments que em fan estar en contra d'aquesta ampliació. Un és formal, de com s'ha venut, i també, com s'ha comprat per part de les administracions públiques, la necessitat d'una ampliació d'una pista. L'aeroport del Prat ja té una pista llarga. Fent un canvi de gestió aeroportuària, aquesta pista seria completament suficient. Una altra cosa és que a Gavà Mar i a Castelldefels potser s'haurien de fer actuacions d'insonorització que costen diners, però Aena, que és l'impulsor i el beneficiari primer de l'ampliació, això ho ha fet en altres llocs. L'altre és un argument de caràcter també formal, que crec que és molt important: l'ampliació de l'aeroport del Prat s'ha venut amb un PowerPoint. I les coses no es fan així. En un país seriós la necessitat d'ampliar un aeroport es fa de manera seriosa, amb anàlisis de costos, de beneficis, buscant alternatives, amb anàlisis en profunditat independents, i aquí no hem vist pràcticament res de tot això. Si es fa una anàlisi cost-benefici en profunditat i es demostra que aquesta és l'única sortida i no se'n deriva un augment del turisme de masses, parlem-ne.
I no creu que pot ser positiu pel fet que pugui apropar empreses i inversors del sud-est asiàtic, d'Orient Mitjà i països on ara ho tenen més difícil?
Catalunya destaca per la seva captació d'inversors estrangers, té una presència de multinacionals extraordinària. En les últimes dècades ha tingut i té una gran captació de talent a nivell internacional. I tot això s'ha fet amb l'aeroport actual. De manera que l'argument que es fa servir que així es captaran inversors, la demostració que no és imprescindible és que som on som, en captació de talent i inversió estrangera, i s'ha fet amb l'aeroport que tenim ara. Si no em demostra el contrari, l'ampliació de l'aeroport no és imprescindible. És més, en un jumbo de 650 persones, els inversors i el talent potser poden ocupar 15 o 20 places de la zona business, però tota la resta vostè ja sap qui vindrà, serà turisme. I si aquest és un sector que està sobredimensionat, l’ampliació és innecessària.
Al llibre parla de sectors semioblidats, com l'agrari, la indústria i l'energia. S’hauria d’apostar per aquests sectors en lloc del turisme?
Els sectors semioblidats no són necessàriament sectors que s'hagin de potenciar molt. Se'ls ha de treure de l'oblit, que és diferent, i en alguns anem tard i incomprensiblement descompassats. El sector agrari ha rebut l'impacte de la competència internacional, els canvis socials els canvis culturals, etc. I el país ha perdut uns actius que són molt difícils de reemplaçar, que és el capital humà que gestionava finques petites en un model productiu molt atomitzat, però que tenia l'atribut d’assentar la gent en el territori i de ser respectuós amb el medi ambient i amb el paisatge i amb el territori, perquè no tot és ciutat i ni tot és litoral. Anem tard i no sé si hi serem atents.
I la indústria?
La Generalitat no té diners ni tampoc ha prestat atenció suficient a un sector industrial que ha estat perdent pes progressivament, com passa a tot arreu, però hem sacrificat un capital productiu que teníem de primer nivell. No era fàcil sortir-se'n –però altres països ho han fet–, tenint present que hi ha un competidor a nivell internacional, que és la Xina, que té una potència enorme, que és la fàbrica del món. Però no per això havíem de deixar d'ajudar el sector industrial.
“L’Estat munyia la vaca de Catalunya fa 50 anys, la muny actualment i farà els possibles per continuar-la munyint en el futur”
I el sector tecnològic?
Aquest és on s'hauria de posar el focus del creixement, però és tan dinàmic que pràcticament va sol i amb el que s'està fent ja està ben orientat.
Una altra frase del seu llibre diu que “la relació econòmica de l'Estat amb Catalunya és de naturalesa extractiva”. Es pot culpar l'Estat de la situació econòmica de Catalunya?
Una part de la situació que vivim és conseqüència de la naturalesa extractiva de l'Estat amb Catalunya, que és com una vaca que la muny i no té límit. La munyia fa 50 anys, la munyia fa 25 anys, la muny actualment i farà els possibles per continuar-la munyint en el futur. D'això n'estic convençut. Això ens ha de paralitzar? No, justament en el llibre el que dic és que ens hem d’oblidar d’això, que és un gran condicionant, però si tinguéssim més diners tampoc no seria una garantia que ho gestionéssim millor. Centrem-nos en el que tenim al nostre abast, i el que vingui de l'Estat, pressionar el màxim possible per aconseguir el que convingui, aprofitant les mètriques parlamentàries. D’això els bascos en saben molt, però els catalans no en sabem gaire.
Potser en sabíem i ens n'hem oblidat, però ara tenim una oportunitat: s'està negociant el nou finançament. Confia que hi hagi una millora dels recursos per Catalunya i que es canviï el model de munyir la vaca?
Jo personalment no hi confio.
En el llibre també parla de la manca d'habitatge tot i que no és un dels temes centrals, però malauradament és de molta actualitat per les dificultats d'accés a l'habitatge. Què li sembla com ho està abordant el Govern, limitant els usos i amb els topalls de lloguer?
Forma part d'un problema que s'ha generat amb el creixement espectacular de la població que hi ha hagut, d'aquests dos milions d'habitants que ha crescut Catalunya des dels sis als vuit milions en tan poc temps. La població de Catalunya ha crescut el 30% en 25 anys, quan en el conjunt d'Europa ha crescut un 5%. Això és inassimilable. El mercat de l'habitatge és impossible que pugui donar cobertura a aquestes necessitats. Les actuacions puntuals que es fan impulsant el mercat de lloguer, limitant els pisos turístics, programant habitatge social, etcètera, estan fetes des de la bona voluntat, però la magnitud del tsunami és tan gran que és impossible corregir-ho en el termini de 10 o 20 anys. Soc més aviat pessimista, igual com en altres àmbits en què estem sobredimensionats. Catalunya té un edifici que l'estructura no està preparada per aguantar tant de pes. Això s'està escardant i s'estan posant pedaços i jo no sé si ens en sortirem si continuem amb aquesta dinàmica.
Els problemes de Rodalies, i de mobilitat en general, són un fre per a l’economia catalana?
Són un fre, però sobretot són una desatenció d'una necessitat bàsica. És un maltractament de la població que utilitza el tren com a mitjà de transport diari, per part de Renfe i ADIF. Aquí la culpa no ha estat segurament de la Generalitat, que no hi podia fer gaire cosa, sinó de l'Estat. I realment ens tracten com un país tercermundista. És impropi d'un país desenvolupat el servei que s'està prestant, a més a més, s'estan posant en relleu els defectes bàsics d'aquest sistema: no s'ha invertit en infraestructures; la presència de la Generalitat ha estat testimonial, en la pràctica qui mana aquí ha estat l'Estat, que no ha fet inversions, i després una organització que està dominada per una inèrcia centralista, perquè les Rodalies de Catalunya no funcionen, però les de Madrid sí que funcionen, i això forma part de la naturalesa extractiva de l’Estat. I després, hi ha un defecte empresarial molt clau, que és el domini d'un conjunt de persones dintre de l'organització, que són els maquinistes, que si diuen que aquí es fa vaga, aquí no es mou ni un tren, i si els maquinistes diuen que el traspàs de competències no és l'adequat, aquí no es fa traspàs de competències. És a dir que aquest servei bàsic està en mans d'uns poders fàctics de l'organització i d'uns poders polítics que discriminen, com la vaca que munyen, Catalunya.
Pot veure l'entrevista sencera a continuació: