L'any vinent es confirma com un període de transició per als més de tres milions d'autònoms i les pimes que vertebren el teixit productiu de Catalunya i l'Estat. Un conjunt de reformes en marxa, algunes encara sobre la taula de negociació, dibuixaran un escenari econòmic on la pressió fiscal, l'adaptació tecnològica i la cerca d'un nou equilibri en la protecció social es convertiran en els eixos principals. Tot plegat, en un context marcat per la incertesa sobre el cost final de la cotització i la imminent arribada de normatives que exigiran un salt digital per a molts negocis. El debat sobre la futura quota dels autònoms continua obert, amb una proposta provisional del govern espanyol que pretén congelar les quotes per als rendiments més baixos i aplicar increments moderats, entre 3 i 15 euros, per a la resta.

Aquesta aproximació, més suau que la inicial, reflecteix la pressió de les organitzacions del col·lectiu i la sensibilitat davant un panorama econòmic encara fràgil. No obstant això, l'absència d'un acord definitiu manté milers de professionals en suspens, impossibilitats de planificar amb claredat els seus costos fixos per al pròxim any. Aquesta manca de certesa, segons assenyalen repetidament les veus del sector, actua com un llast per a la inversió i la contractació.

L'Estudi Nacional de l'Autònom (ENA) ofereix una radiografia valuosa del moment actual. El perfil majoritari continua essent el d'un home de mitjana edat, del sector terciari, amb ingressos ajustats i sense persones assalariades a càrrec seu. La imatge que emergeix és la d'un professional resilient, però sotmès a una pressió considerable. Jornades maratonianes, vacances testimonials i una difícil conciliació dibuixen el cost humà de l'autoocupació.

La paradoxa és evident en l'àmbit digital. Mentre el 90% considera internet indispensable, només la meitat utilitza programari de facturació i un 28% eina de gestió de clients. El punt d'inflexió, però, ve de la mà de la intel·ligència artificial. Gairebé la meitat dels autònoms la identifica com la tendència més prometedora, i majoritàriament com una oportunitat. Tot i això, el seu ús real és incipient, amb un terç utilitzant-la per a tasques concretes i molts altres en fase d'aprenentatge. El repte no és només d'acceptació, sinó d'habilitació pràctica i accessibilitat. 

Entre la protecció i el control

El 2026 portarà altres canvis regulatoris. La reforma del registre horari digital, que exigirà un control minut a minut de la jornada accessible de manera telemàtica a la Inspecció de Treball, suposarà una nova càrrega administrativa per a moltes empreses. Paral·lelament, es preveu l'aprovació d'un permís per a atenció en cures pal·liatives i una flexibilització del permís per a dol, mesures humanitzadores demandades des de fa temps.

En l'àmbit de la protecció social, la prestació per cessament d'activitat continua sent un punt negre, amb un alt índex de denegacions que buida de contingut la seva finalitat. La reivindicació d'una reforma en profunditat serà clau durant el pròxim any. Mentrestant, es mantindran incentius com la tarifa plana per a nous autònoms i polítiques autonòmiques de "quota zero", essencials per a llançar nous projectes en un entorn de costos elevats.

A aquest panorama s'hi sumen dos factors externs que impactaran directament en les despeses. D'una banda, la pujada prevista del Mecanisme d'Equitat Intergeneracional (MEI) fins al 0,9% de la base de cotització, que encarirà el cost global de la quota. D'altra banda, la negociació per a un nou increment del SMI, que podria acostar-se als 1.371 euros mensuals, tindrà un efecte cascada en aquells autònoms que tinguin personal contractat, pressionant encara més els marges en sectors intensius en mà d'obra.

En conjunt, el 2026 es presenta com un any de contradiccions marcades. Per una banda, impulsa l'automatització i la digitalització amb eines com la IA. Per l'altra, augmenta la càrrega burocràtica i manté una elevada pressió fiscal que els mateixos autònoms valoren amb un 8,8 sobre 10. La satisfacció amb la feina, lligada a l'autonomia i la flexibilitat, xoca frontalment amb una percepció generalitzada de falta de suport polític real. La capacitat del col·lectiu per absorbir aquests canvis simultanis mentre manté la seva vitalitat econòmica serà la prova de foc per a la sostenibilitat del model d'economia de proximitat.