En un ritual diplomàtic que es repeteix des de fa més de tres dècades, però amb conseqüències molt reals, Cuba alçarà de nou la seva veu a l'hemicicle de l'Assemblea General de l'ONU per demandar el final de l'entramat de sancions econòmiques, comercials i financeres que els Estats Units li imposen des de la Guerra Freda. Unes mesures que l'Havana denuncia com un "bloqueig" asfixiant i que Washington justifica, en la seva evolució recent, com una eina de pressió per la democràcia i els drets humans. Aquest any, la votació s'emmarca en un context de recrudescència de les sancions sota la segona administració del president Donald Trump.

Les sancions no són un monòlit estàtic, sinó una complexa bastida legal construïda, capa sobre capa, al llarg de set presidències nord-americanes, tant demòcrates com republicanes. El seu origen es remunta a 1960, en resposta a la nacionalització de propietats nord-americanes després del triomf de la Revolució Cubana. Aquell any, el govern d'Eisenhower va suspendre la quota sucrera cubana, pilar de l'economia de l'illa, i va decretar un embargament parcial a les exportacions.

Però va ser el 1962 quan el president John F. Kennedy va firmar la Proclamació 3447, establint un embargament comercial total. Aquest marc, que incloïa la congelació d'actius cubans als Estats Units i severes restriccions a viatges i transaccions, continua sent la columna vertebral del règim de sancions. Un punt d'inflexió crític va arribar el 1996 amb la Llei Helms-Burton. Aquesta legislació, impulsada després de la demolició de dues avionetes de Germans al Rescat, "va codificar" les sancions. Això significa que va traslladar la potestat d'aixecar-les del poder executiu al legislatiu, dificultant enormement que un president pugui desmantellar-les per decret.

La llei va introduir dos mecanismes particularment discutits: el Títol III, que permet demandar en corts nord-americanes a companyies de qualsevol país que "trafiquessin" amb propietats nacionalitzades a Cuba, i el Títol IV, que nega vises als executius de les esmentades companyies. Durant anys, successius presidents van suspendre l'aplicació del Títol III per evitar tensions amb aliats. Tanmateix, el 2019, l'administració Trump el va activar per primera vegada, obrint la porta a milers de demandes milionàries.

El segle XXI ha vist períodes de distensió i de màxima pressió. L'administració de Barack Obama (2009-2017) va marcar un "desglaç" històric: va flexibilitzar viatges i remeses, va restablir relacions diplomàtiques i, crucialment, va retirar Cuba de la llista de Països Patrocinadors del Terrorisme el 2015, facilitant la seva reinserció financera internacional.

Aquest procés es va revertir dràsticament amb l'arribada de Donald Trump. La seva administració (2017-2021) va aplicar més de 240 mesures de recrudescència, considerades les més dures en dècades: va prohibir els creuers, va suspendre gairebé tots els vols comercials, va limitar les remeses i, en un cop final dies abans de deixar el càrrec, va tornar Cuba a la llista de patrocinadors del terrorisme.

L'administració Joe Biden, malgrat promeses inicials de revisar la política, ha mantingut majoritàriament les sancions de Trump. Fins i tot va aplicar sancions específiques a funcionaris cubans després de les protestes de juny de 2021. La recent decisió d'una segona administració Trump de revertir una mesura de Biden i reafirmar la designació de Cuba com a patrocinador del terrorisme confirma la naturalesa volàtil i política de l'eina sancionadora.

Més enllà de la retòrica política, l'impacte en la població cubana és tangible. Les sancions limiten l'accés a medicaments, tecnologia mèdica, peces de recanvi, finançament internacional i inversió. El sector privat emergent pateix per accedir a matèries primeres i processar pagaments. La designació com a patrocinador del terrorisme actua com un dissuasiu global, asfixiant les transaccions bancàries del país pel temor de les entitats financeres a ser multades pels Estats Units.

Aquest dijous, l'Assemblea General de l'ONU serà, una vegada més, l'escenari on l'aclaparadora majoria del món voti no només sobre una resolució, sinó sobre el principi del dret internacional i el cost humanitari d'un embargament que, amb 64 anys a la seva esquena, s'ha convertit en la sanció més llarga de la història moderna.