Son días de aislamiento y, en algunos casos, también de introspección, estado que puede ser propicio para aquellos creadores que tienden a mirar hacia adentro, más partidarios de encontrar en sus yo y los alrededores inmediatos aquellas cosas que pueden compartir con los otros. Como los poetas. Los escritores tienen que escribir y los lectores tienen que leer, con la misma proximidad, si puede ser, que la del campesino y el consumidor. Y para que eso pase, ahora y aquí, La Llança, suplemento cultural de El Nacional, ha propuesto a una treintena de poetas de una calidad indiscutible y con una trayectoria detrás que nos hagan llegar un poema recién recogido. Así pues durante un mes publicaremos cada día un poema, cada uno de un poeta diferente, sin más requisitos ni condiciones que estos que hemos mencionado. Porque vivimos como vivimos y también porque se lo hemos pedido sin margen de tiempo, tendremos durante treinta días "Poetas bajo presión".

Hoy es el turno de la filóloga, música y poeta Laia Noguera (Calella, 1983).

ALQUÍMIA

 

Construir-te a tu mateix

de vegades vol dir

destruir les antigues històries

que ens havien lligat.

 

Deixar anar la pàtria i la llar,

sucumbir a la certesa que no hi ha cap certesa,

veure la joia en l'amarg

i ascendir vers el pou

que tan sols té sentit en la ment,

on no existeixen ni llum ni memòria

i on la vida és la gràcia que implica la mort.

 

Arribar a ser-te tu de vegades vol dir, malgrat tu,

estimar tal com és allò que es manifesta,

la presència que no té nom ni coneix

cap espera o mesura.

Construir-te és dolor

mentre encara desitgis allò que no és.

 

Hi ha un misteri en l’alquímia

del cor del planeta

mentre encara cridem i busquem les raons

d’històries i llars

i una existència que ignora

que és gràcia i bellesa.

 

I es trenca la fermesa de la por.

 

Que jo no sé si l'eruga comprèn

per què està tancant-se en crisàlide

i no sé si comprèn el dolor

quan s’esberla la llar

que havia erigit amb la sang

de la seva creença.

Jo no sé si comprèn l’amargor

del canvi, que és amarg no per se,

sinó només si se’l pensa.

I quan s’obren les ales,

sucumbint en la gràcia del vol,

jo no sé si comprèn

o només és presència i procés.

 

Però arribar a construir-te,

o permetre’t de ser,

de vegades vol dir reconèixer

que no saps qui has estat

ni qui arribaries a ser,

i és tan sols abandonar-te

a un instant que no sap

de noms ni mesures.

 

Que jo no sé si comprenc,

però el dubte és la gràcia

que em dona la vida,

i és així que em puc dir

si de vegades l’amargor

no és només l'avantsala

de reconèixe’m per fi il·limitada,

minúscula i fèrtil,

i capaç de ser-ho tot.