Toni Cruanyes, per motius professionals, sovint ha d'informar de notícies que li deixen molt mal cos. Drames, accidents, atemptats, pandèmies, morts, guerres i un no parar d'informacions luctuoses... De tant en tant, però, els serveis informatius de TV3 ofereixen històries que colpegen, que emocionen, que commouen, que són gestos tan plens d'amor incondicional que et deixen amb una sensació de no poder contenir les llàgrimes.

Una mostra d'això la vam tenir el passat mes d'abril, amb una peça de Mireia Prats i Noemí Prous. La història del Xavier i la Carmen, un amor de 66 anys, ara, darrere la finestra. Explicaven que ell, cada dia de l'any, agafa el seu tamboret i es planta davant de la finestra de la residència on hi viu la seva dona, malalta d'Alzheimer. Fa tres anys hi va ingressar per un Alzheimer avançat i, amb la pandèmia, només es podien veure físicament un cop per setmana. Però l'amor que sent per la seva dona el va dur a que cada dia l'anés a veure a través de la finestra. 

tn parella cadira finestra

En Xavier, tamboret en mà, i la Carmen: un amor a través de la finestra / TV3

cruanyes portada ny times

I ara, el bo d'en Cruanyes, com qualsevol amb un mínim de sensibilitat, s'ha tornat a emocionar amb una altra peça dels TN. No sabem si també ocuparà la portada del New York Times, però ben bé també ho mereixeria. És la història d'en Jordi i en Ramon, "56 anys junts", com recorda l'editor i presentador de TV3.

cruanyes jordi i ramon

Ramon Arrufat, 81 anys, recorda davant càmeres que "fa que estem junts de l'any 1965". Pren la paraula la seva parella, en Jordi Sancho, de 87 anys: "Jo anava a sopar i allà hi havia el Ramon, també, que estava sopant". Fa 56 anys d'allò. "Vam donar una volta, el vaig agafar i el vaig pujar aquí a casa, a la primera, perquè vaig veure que seria una bona persona".

ramon i jordi tn

"La meva mare ho sospitava. El meu pare, no", segueix en Jordi. I en Ramon apunta: "I la meva mare també, però elles, callades". Anaven de vacances a Horta De Sant joan, a la Terra Alta, i "mai, mai ens van dir ni així". Un amor a prova de tot i de tots: "Fins l'any 75 va ser molt dur, molt dur... Estava perseguit, eh? Els civils i tot això anaven a bars gais a molts llocs i feien redades". No podien anar agafats. "Ara sí", diuen orgullosos.

En Jordi recorda com "una vegada em van regalar un suèter de color vermell i no me'l vaig posar mai perquè tenia por que em diguessin alguna cosa... Aquells cabrons ja sabien el que es feien, atemorir la gent".

ramon i jordi tn2

En Jordi i en Ramon, com malauradament tants altres, atemorits del que feien aquells cabrons. Uns cabrons que mai no han marxat, tot el contrari. "Tinc por per la generació que ara puja. Si això continua, ho tornaran a passar malament". En Ramon diu ben alt i fort el que s'haurien de tatuar tots els intolerants i feixistes que ara surten com les rates: "L'amor és per tots igual, no hi ha diferències. Era el que volíem, i el que volem, i encara estem aquí, tota una vida". Vers d'una famosa cançó d'Antonio Machín amb el que acaben el seu emocionant relat:

Cruanyes emocionat, els espectadors emocionats, tothom emocionat. Bravo pel Jordi i en Ramon. I en honor a ells, aquest Toda una vida que ells recitaven:

Toda una vida... Tota una lliçó de vida, la d'en Jordi i en Ramon.