Sergio Dalma mai no va pensar que podria conquerir milions de persones amb la seva música. La música sempre havia protagonitzat la seva vida, sentia especial passió, però era un noi molt tímid per dedicar-s'hi. El seu desig era cantar, encara que no veien que fos capaç de dedicar-s'hi i guanyar-se la vida amb la cançó. Ell no va descansar fins a poder dedicar-se a la música. Va ser molt perseverant i el seu era amor.
En la seva infància, el de Sabadell es defineix com un noi tímid, extremadament sensible. La música va ser un refugi. S'amagava a la seva habitació, es posava davant del mirall i cantava imitant els seus artistes preferits d'aquella època. Al final aquests van ser els seus primers assajos i on va començar a quallar la seva identitat emocional en la seva carrera artística.
La seva família mai no ha tingut res a veure amb el món artístic, això és una cosa que ell portava a les venes, però sempre el van recolzar en cadascuna de les seves decisions. Era el seu somni i el van respectar. A partir d'aquesta confessió, a casa seva només sonava música a totes hores. Des de boleros fins a cançons italianes. Aquesta influència mediterrània va marcar el seu estil per sempre. Ell sempre va sentir especial atracció per les melodies emotives, el captivaven les lletres que explicaven històries, que no estiguessin buides.
Ell era molt diferent dels seus companys. En la seva adolescència, mentre els seus companys d'escola somiaven amb les motos i el futbol, ell ho feia amb els micròfons. Els seus primers passos els va fer en festivals locals. No tenia grans expectatives, ho feia per passió. En la seva veu es notava calidesa, profunditat i sentiment. A partir dels 17 anys va començar a cantar en orquestres per a esdeveniments i festes, i allà va arribar la seva veritable escola, a la qual se sent totalment agraït.
Sergio Dalma no s'ajuntava gaire amb els seus companys
Cantava en diferents estils, connectava amb el públic, i es va mantenir sempre amb els peus a terra. Va aprendre els manaments bàsics per a un cantant.
Anys després, recordaria aquella etapa amb afecte i humilitat: "Jo cantava en orquestres i feia cançonetes de publicitat. Un dia se'ns va acudir fer unes maquetes per presentar-les a les companyies de discos”.
"En aquella època, ser solista era una cosa rara, perquè el que funcionava eren els grups. I només hi va haver una companyia nacional, petitona, que va mostrar interès", explicava.
"Estava especialitzada en discs de flamenc i tenia dos discs de María del Monte al número u i gràcies a això hi havia diners per fer el meu", va relatar en una entrevista per El País.
Va tenir sort als 80, quan començaven a fixar-se en veus solitàries com la seva. Va estar a punt d'abandonar la música perquè també es va plantejar estudiar a la universitat per llaurar-se un futur més segur. Finalment va encertar amb la seva decisió.
L'artista mai no ha renegat dels seus orígens. Ha pertangut a una família humil. El seu pare treballava en una empresa tèxtil. “El meu pare treballava a la fàbrica”.
