Pilar Rahola posa el dit a la nafra més sagnant que pateix Catalunya: el patiment diari de centenars de milers de catalans usuaris de Rodalies. Ho fan fent un repàs d'on venim, on som i quines son les solucions. Paraula de Rahola al seu canal de Youtube. Vídeo:
Rahola: "Catalunya està en un col·lapse ferroviari, molt seriós, un col·lapse. I això representa tres coses que són evidents. La primera, que afecta la vida professional, estudiantil, quotidiana de més de 400.000 catalans que diàriament veuen alterada la seva vida per culpa d'aquest col·lapse. La segona és el dany econòmic que es fa a la xarxa econòmica del país. La tercera és la sensació que aquest desori, aquest col·lapse, no té ni els instruments adequats per resoldre-ho ni les estratègies ni els projectes. Com hem arribat fins aquí? Com Catalunya ha arribat a una situació de col·lapse? Sent com és un país que sempre va intentar avançar-se als esdeveniments i estar en la punta de la modernitat. Així van fer-ho a mitjans del segle XIX. Un conjunt d'empresaris catalans, liderats per Miquel Badia i Bunyol, mataroní, van aconseguir crear una empresa ferroviària que es deia Compañía de Camino de Hierro de Barcelona a Mataró, I el 1848 van inaugurar el primer tren d'Espanya. Dic d'Espanya perquè òbviament va ser a la península, però també hem de dir que tant en Miquel Badia com la resta d'empresaris van tenir molts problemes amb l'Estat per avançar. Finalment es va aconseguir. Catalunya va ser pionera en començar a tenir una xarxa ferroviària. A partir de Miquel Badia i Bunyol, durant anys i anys, dècades i dècades, es van anar creant diverses empreses molt potents catalanes. La més important va ser MZA. Es deia així, i tenia la seu a Barcelona, òbviament el capital era fonamentalment català i sobretot les decisions les prenia els catalans. Aquesta empresa, que va ser l'empresa pionera i la més important que hi va haver, que va començar a crear la xarxa ferroviària catalana, és expropiada i nacionalitzada per Franco. I el 1941 es crea una cosa anomenada Renfe, la coneixeu. Renfe la crea Franco i la crea amb una concepció radial".
"Primer, RENFE es queda tot l'esforç ferroviari que hi havia hagut a Catalunya, econòmic empresarial, això ho nacionalitza, s'ho queda a Espanya, i aleshores dissenya una xarxa radial pensada per afavorir demogràficament i econòmicament la capital Madrid. A partir d'aquí perdem tota capacitat de decidir des de Catalunya com implementar la xarxa viària. Les decisions ja es prenen directament des d'una concepció centralista radial, també en el tema ferroviari. En realitat Franco concep Renfe com una estructura de domini del territori. Decideix on i com i de quina manera es castiga o s'avança. I Renfe va esdevenir una autèntica bossa de corrupció. És el lloc on tots els afectes al règim anaven a cobrar sobresous. El més conegut és el de Pilar Franco, que va estar cobrant l'efectiu de 20.000 euros al mes de Renfe, com una mena de sou vitalici. Renfe va ser una bossa putrefacta de corrupció, però sobretot també va ser l'inici d'un model centralitzat que mai no tenia en compte els interessos catalans ni les necessitats catalanes, sinó que el que tenia era una concepció d'estructura d'Estat, de domini".
"A partir d'aquí els mals han estat tots. Hem perdut completament la capacitat de control, de decisió d'iniciativa i sobretot els dissenys, on s'havia d'invertir i com s'havia de fer. Totes les decisions s'han fet a Madrid. Coneixem molt bé, perquè les dades són públiques, que al llarg dels anys, en democràcia cap aquí, tant RENFE com ADIF han estat instruments de desinversió i han fet un dany sensible a les necessitats ferroviàries catalanes. I hi han participat governs de tots colors, des del PP fins al PSOE, estant més anys governant el PSOE, que han estat pitjors anys d'inversió que els del PP. Sense salvar els del PP. A l'època de Zapatero quan hi va haver aquells esvorancs tan greus a Bellvitge, Zapatero va venir a Catalunya, va fer moltes promeses, moltes. Es van executar en el pla, el famós pla que va néixer allà del 2008, on ja Catalunya estava en una situació gairebé de col·lapse ferroviari i calia un pla d'urgència. Aquell pla d'urgència que va ser molt publicitat bombo i plateret, es va executar en un 15%. El següent any es va executar un 4% i anem sumant o anem restant, hem anat acumulant milions i milions d'exercicis on el que es queda pactat i tancat de pressupost, la immensa majoria no s'ha executat. Això ens ha portat a la situació actual, que és una situació terrorífica. Però si tot això era un greu problema, la desinversió, la no execució dels pressupostos, la manca d'inversions si tot això anava deteriorant la xarxa ferroviària catalana, cal afegir també aquí el mastodont de l'alta velocitat. Els catalans havíem demanat sempre a l'alta velocitat que ens connectés amb França que era el que era important, amb França i amb Madrid. Era el que era important igual que calia el corredor del Mediterrani, que fa mil anys que demanem perquè és necessari per a l'eix econòmic. Espanya va decidir, primera, que l'alta velocitat anava de Madrid a Sevilla. No fos cas que els perillessin els caps de setmana. Recordo perfectament l'època d'Alfonso Guerra i el seu germanet. A partir d'aquí van embogir i van decidir que, com que era un país pobre i desgraciat del sud d'Europa tindrien la xarxa d'alta velocitat més gran del món després de la Xina. És a dir, en el món hi ha Xina i Espanya. Per posar comparatives, Alemanya, un país tan poderós a Europa, només té 1.700 km d'alta velocitat, Espanya 4.000 km. França té 2.700 km, Espanya 4.000 km, Itàlia no arriba als 1.000 km, A Espanya, 4.000. Clar, 4.000 km d'alta velocitat vol dir unes inversions brutals també en manteniment, que després passen les coses que passen".
"Hi ha una anècdota quan del secretari d'Estat d'Obama va visitar Espanya i al ministre de l'època José Blanco, li va dir mira, mira, tenim la xarxa d'alta velocitat més gran d'Europa i ell va dir quina sort teniu nosaltres, els americans, no ens ho podem pagar Ah, però Espanya sí. En aquesta situació de deteriorament tan brutal, manca d'inversions manca, de compromisos incompliment de les promeses i despeses a l'engròs per fer alta velocitat per tot arreu, cal sumar la manca de capacitat de negociació dels partits catalans i dels líders catalans. I el darrer exemple és... d'escàndol. Aquest pacte que ha signat Oriol Junqueras amb Pedro Sánchez. És l'enèsima vegada que ens aixequen la camisa, però aquesta vegada ja és de nota. És a dir, el pacte de Junqueras és un pacte de genuflexió, vergonyant, que no només no aporta res a Catalunya, sinó que perpetua la pitjor de les situacions. Han fet un pacte segons el qual ens traslladen la presidència de Renfe de la xarxa. Es crearà una mena d'empresa que serà la que presidirà els ferrocarrils espanyols. Però Renfe té la majoria accionarial. ADIF manté la decisió d'inversions. Els maquinistes tenen dret a vet, de manera que la Generalitat crearà una empresa per gestionar els ferrocarrils sense pressupost amb la capacitat de veto dels maquinistes, amb la majoria accionarial de Renfe i amb la decisió d'inversions per part d'ADIF. És a dir, serem els responsables de gestionar els trens i no tindrem ni diners, ni capacitat de decisió, ni capacitat d'inversió. Es poden fer més malament les coses, senyor Junqueras? Com és possible que per guanyar una portada, un titular de res, fer veure que fas alguna cosa, o per justificar la quantitat de càrrecs que heu aconseguit gràcies als pactes amb el PSOE a tot arreu, arribeu a acceptar un pacte de vergonya com aquest".
Rahola acaba la seva intervenció amb paraules dures: "Al final el que queda és una xarxa viària desatesa, sense capacitat de decisió per part de Catalunya. Nosaltres érem els pioners la primera xarxa de l'Estat, el Barcelona-Mataró, la R1, ara és la que està més danyada i la que està amb més perill, i sempre demanant que no plogui perquè l'aigua entra a les vies. Així estem, eh? Qui governa? Perquè tot això ens passa als socialistes governant la Generalitat, governant 3 de les 4 capitals de Catalunya, governant 3 de les 4 diputacions, governant la majoria dels municipis metropolitans, i no cal dir la capital de Catalunya, i governant l'Estat. Totes les decisions les prenen els socialistes. I, tanmateix, estem en col·lapse. Són els responsables. Ells, el PP en el seu moment, el PSOE des de sempre. I aquells que fan pactes amb ells d'aquesta naturalesa per perpetuar la misèria. Són una autèntica vergonya. Estem com estem perquè hem perdut la capacitat de decidir. Sobre nosaltres, i en aquest cas sobre els trens I ara tenim trens infradotats, deixats de la mà de Déu que han esdevingut fins i tot perillosos. Ni puntuals i ara tampoc gens segurs. Aquesta és la situació. 1848 vam ser pioners. 2026 estem a la cua. A la cua o al cul d'Europa".