A Can Barça hi han jugat tota la vida i especialment en les últimes dècades moltes parelles de germans: els bessons Frank i Ronald de Boer, Gerard i Sergi López, Thiago i Rafa Alcántara o els més coneguts per ser tres: Òscar, Roger i Genís Garcia Junyent. La majoria nois perquè el futbol femení és més recent però al Barça hi ha un cas de bessones al futbol femení, Pilar i Nuria Garrote. Algun dia hi haurà dos germans noi i noia que coincidiran com a estrelles del primer equip del Barça femení i masculí. El cas dels Garcia Junyent és particular, Genís no va coincidir mai amb els dos germans i Òscar i Roger tenien una particularitat: jugaven amb el dorsal sense cognom. "Òscar" i "Roger". Els De Boer lluïen el cognom i eren bessons però no costava distingir-los. En el seu cas era evident que eren germans mirant-los la cara. En canvi als Garcia Junyent no Tenien 4 anys de diferència. Òscar el gran ara en té 52 i Roger 48.
Aquí ve l'anècdota: hi havia un jugador d'aquella plantilla de Bobby Robson que no es va assabentar que Òscar i Roger eren germans fins al final de temporada. Compartia vestidor, viatges, equip i jugades amb dos nois i no va saber mai que eren germans. Es deia Amunike. El Dembelé d'aquella època, no s'assabentava de res. Ho explica el mateix Òscar Garcia Junyent a les càmeres de Barça One, la cadena del club: "Emmanuel Amunike fins a final de temporada no sabia que jo i el Roger érem germans. Li vaig dir jo: "Voy a buscar a mi hermano". Es va quedar així dient ¿Tu hermano? i li dic 'Sí, sí, mi hermano". Quan torno amb el Roger ens diu 'Soís hermanos?' No estàvem tot el dia junts com els De Boer, aquests ja ho portaven a la samarreta".
Una anècdota divertida al Barça. No totes les famílies de germans al club han tingut bones experiències. El germà de Gerard López, el també jugador del Barça Sergi López, es va suïcidar llençant-se a les vies del tren a Granollers. Patia depressió. Pitjor va ser el drama d'Òscar Garcia Junyent, a qui se li va morir la filla de 21 anys de càncer fa un parell d'anys. Òscar i la desgràcia més bèstia que pot experimentar una persona: la seva filla gran, Mariona, va morir als 21. EN Blau va recuperar les paraules d'una de les dues germanes de la Mariona, la Jana de 19 anys, que veia com li marxava la germana gran. El mateix Òscar va parlar-ne tres mesos després a Catalunya Ràdio. La mort d'un fill no té nom. Òscar Garcia Junyent ho resumeix amb una paraula: "És antinatural".
"Estem acceptant-ho, no hi ha més remei, un cop molt dur, és una cosa antinatural. Hem de mirar endavant, continuar forts. Jo molt pendent de les dues filles. Els adults tenim més recursos, però les nenes no ho poden entendre. El càncer va durar anys, semblava que amb la primera operació ja no li tornaria a passar si sobrevivia un temps, però aquest temps no va arribar, va recaure. Han sigut uns anys sense descans. Malauradament, els doctors ens van avançar uns mesos abans que podria passar. Parlar-ne és important. No som els primers ni els últims a qui els passa. Estem agraïts a Sant Joan de Déu, al Taulí... La dona del Genís, el meu germà, és infermera del Taulí i ens va ajudar en els últims dies. És bo parlar-ne. No podem parar-nos. Hi ha dues nenes més". Ara és entrenador del Chivas mexicà però a Barcelona recorda anècdotes boniques. Un gran. El gran dels germans.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!