Un dels millors programes de la graella de TV3, no ens cansarem mai de repetir-ho, és, sense cap mena de dubte, El Foraster. El programa que ara s'ha agafat un temps de descans, però que tornarà segur, i que quan s'emet cada dilluns al vespre, fa que tot el país estiguem palplantats davant del televisor per riure, plorar, emocionar-nos i conèixer persones meravelloses d'indrets igual de meravellosos del país. El secret d'aquest programa, en Quim Masferrer ho ha dit moltes vegades, no és només donar a conèixer petits pobles o indrets de la nostra preciosa geografia catalana, sinó, sobretot, la seva gent, la seva booona gent, que cada setmana acull El Foraster i li obre el cor, explicant-li històries de vida que fan emocionar. La clau perquè portin gairebé 100 programes, no sé quantes temporades i se superin a ells mateixos pel que fa a audiències és precisament aquesta: l'empatia que es genera entre el presentador i els veïns que coneix, com els escolta i com aquests se li obren en canal i li expliquen què han viscut.

elforastertv3 274950691 150301100724310 3772404698569271290 n
Quim Masferrer / @elforastertv3

Per això, quan algun d'aquests veïns i veïnes que va coneixent en Quim mor, se'ns fa a tots els espectadors un buit al cor, perquè en certa manera, han format part de la família, de tota la família que formen els que fan el programa, els habitants dels llocs visitats i els espectadors. Ja va passar fa uns mesos quan El Foraster va visitar per primera vegada en els seus gairebé 100 programes, una de les poques comarques que encara no havien rebut el dard que llença en Quim des del seu sofà: el Baix Penedès. Concretament, el Montmell, un racó preciós entre vinyes i muntanyes, 1.582 habitants que viuen al Penedès més amagat, però ple d'amor. Allà vam conèixer l'amor fraternal que es tenien dos germans nonagenaris entranyables. Masferrer, només arribar al poble, se'ls trobà asseguts, l'un al costat de l'altre: en Roman i l'Albert. Vivien l'un al costat de l'altre, porta amb porta. Veïns i germans: "Quan ets vell, et surt tot: sord (diu en referència al seu germà), coix (diu en referència a ell)... Ell té 95 anys anys i jo en tinc 92. L'únic que crido sóc jo. Ell és més bo que jo". En Roman és qui parlava pels dos i l'Albert qui s'ho mirava. En Quim, quan els retroba el dia del monòleg, els hi diu: "Ara entenc perquè porteu més de 90 anys junts i no heu tingut mai raons: perquè un no parla i l'altre no calla". Malauradament, l'Albert va morir després de la visita del Quim.

foraster montmell germans2
L'Albert i en Roman del Montmell, a 'El Foraster' / TV3
foraster montmell germans3
'El Foraster' a Montmell / TV3

Durant tant de temps fent el programa, malauradament és llei de vida que haguem de lamentar més d'una mort. Com va passar fa tres anys, quan ens va entristir molt la notícia de la mort d'un veí de Penelles, l'inefable Joan Mata, més conegut com el "Tato", veí entranyable d'aquest petit poble de 500 habitants, situat al sudest de la comarca de la Noguera, a Lleida.

O encara ens fa plorar recordar un veí de Benifallet, Baix Ebre, un poble de 771 habitants. Allà hi vivia en Miquelet, un avi de 88 anys casat amb la Cinta, de 80, un matrimoni que tenien un romàntic costum: ballar de tant en tant al menjador de casa seva, enamorats com el primer dia, cada vegada que ella posava un cassette amb la cançó "Para que no me olvides".

I ara, malauradament, hem de lamentar i plorar una altra pèrdua. Perquè tal i com ha informat el diari Regió7, ha mort la Casimira Vallbé, una dona de 104 anys (ara ja en tenia 105) de Mura, que es va trobar en Quim asseguda en un banc de pedra quan va arribar a aquest bonic i petit municipi de la comarca del Bages el passat 10 de gener, precisament, el tret de sortida d'aquesta darrera temporada. Ell mateix definia la Casimira amb aquestes dolces paraules, després d'haver-la conegut: "la persona més gran que hem conegut mai des que fem el programa. Ella és la Casimira, i amb els seus 104 anys manté la salut de ferro i la rialla dolça, malgrat el record d'un amor de joventut esquinçat per la guerra". Quin? L'any 1936, quan encara no havia complert 20 anys, ni ella ni el seu xicot, en Jaume, aquest va haver d'anar a la guerra i, desafortunadament, el van matar. I se li va quedar gravat per sempre: "Mai m'he volgut casar amb ningú", responia ella encara trista pel seu gran amor, 80 anys més tard: "Qui sap on és pobret. Qui sap on el van matar, jo no ho sé on el van matar". 

La Casimira va escriure una carta al cap de brigada, i no li van deixar clar si en Jaume havia mort, motiu que va fer-li pensar que potser encara era viu: "No m'ho van dir mai que fos mort, però amb el pas dels anys vaig pensar que sí. No vaig poder saber ni on era, ni si era viu o mort i d'enterrament ni pensar-hi. Era massa jove, pobre". La Casimira va reconèixer que de tant en tant encara pensava en ell i que per aquest motiu, va decidir no casar-se mai. En Quim, igual que tots, commoguts i amb la llàgrima als ulls. Quina era la clau de viure ella tant, fins passats els 100 anys?, va voler saber en Quim. I ella: "una pastilla al dia" i menjar poc. I nosaltres afegim: l'enorme bondat que tenia. Descansi en pau. Segur que ara, allà on sigui, és al costat del seu estimat Jaume.