Marta Sánchez, la gran diva de l'espanyolisme, no és capaç de fer dues passes sense aixecar polseguera. Ha passat més d'un any des de que anunciés a "bombo y platillo" que havia reescrit la lletra de l'himne espanyol, i encara no ens hem pogut recuperar d'estrofes com "Rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón, y no pido perdón". Alguns, per no demanar perdó, la van cobrir d'ous durant el seu últim concert a Badalona. Faci el que faci, sempre hi ha qui li "canta las cuarenta" per un motiu o altre. Quin greu, deu pensar la gallega. No m'estranya, li responen molts.
EFE
I és que aquesta dona té alguna cosa especial, que podriem definir amb paraules com "ridícul", "frivolitat", "postureig" i, oh sí, "cash". Diners. "Pasta". Money money. No, no parlem dels calerons que l'artista s'estalviava, segons Jordi Évole, de pagar a la Hisenda espanyola gràcies a la seva residencia fiscal a Miami, des d'on ofereix lliçons de patriotisme. Parlem dels dinerets que s'haurà embutxacat amb la seva darrera campanya publicitària: Un tractament contra l'obesitat, que en el cas de Sánchez serveix per "perder esos kilos de más localizados en las zonas más rebeldes en un tiempo récord".
"Kilos de más" i Marta Sánchez, una combinació a l'alçada del ketchup i les angules. Un autèntic desori. Un desgavell. I una certa falta de respecte per a tots aquells que sí que lluiten incansablement contra el sobrepès. La fotografia/ganxo publicitari ho deixa ben clar. A Sánchez no li sobren quilos. De fet, potser en necessita alguns. Ja definir on haurien d'anar aquests quilos obriria un nou debat. Penseu en la zona subcapil·lar, per exemple. En tot cas els seus seguidors, normalment entregats a adular-la, no han pogut evitar destacar la incoherència del missatge.
Marta Sánchez, la congruència feta carn. Perdó, carn no, que engreixa. Millor els batuts que intenta vendre de forma tramposa als seus seguidors. Un nou hit de la Beyoncé del "cuñadismo" espanyol.