Marta Sánchez ha recuperat un antic costum oblidat: sentir-se notícia. Llàstima, però, que aquest retorn a la primera línia no tingui el regust dolç d'antany. No li agradarà gens ni mica llegir-ho, però la realitat és que s'ha convertit en una caricatura. I per tant és més fàcil mofar-te de les seves peripècies que aplaudir-la. A veure, que encara li queden incondicionals disposats a trencar-se les mans per ella, però cada cop en són menys. L'estrella s'apaga i no pot fer res per evitar-ho. Drama. 

També és cert que ella no ajuda gaire a revertir la situació. D'acord, la Martíssima és una diva del pop espanyol i actua com a tal des de fa molt de temps: per això va marxar d'Espanya als 90 i es va establir a Miami, com tants d'altres artistes que, curiosament, es vanten d'espanyolitat però sense col·laborar amb la causa. És a dir, pagar impostos. Entre la cartera ben plena de bitllets i la bandera rojigualda ella va triar la primera opció. L'any 2018 es va afartar de la diàspora i va tornar a la mare pàtria, un viatge de retorn amb sorpresa a la maleta: va posar-li lletra a l'himne d'Espanya. La 'Marcha Real' ara és la 'Marcha de Marta'. O si més s'ho creu. 5 anys té la seva versió de l'himne nacional espanyol... i 5 anys de fracassos a la motxilla. Li fa mal. Molt de mal.

Marta Sánchez avión EL Mundo
Marta Sánchez / Twitter

Marta Sánchez va fer el ridícul cantant la seva versió de l'himne d'Espanya a la final de la Copa del Rei

La darrera posada en escena d'aquesta ocurrència delirant es va materialitzar a la final de la Copa del Rei de futbol, dissabte passat a l'estadi de La Cartuja de Sevilla. Un escenari ideal, 60.000 persones a les graderies i milions mirant-s'ho per televisió. Això sobre el paper, clar: la realitat era diferent. I ridícula. No era el xou de la Superbowl, era un espectacle digne de les festes patronals del poble més recòndit de l'Espanya vaciada. Com l'estadi, buit com a una mala cosa. Total, que Sánchez va executar davant de quatre gats la creació que va engegar durant un any i mig a Miami i va rematar a Madrid, "cuando supe que iba a hacer un concierto de piano en la Zarzuela, hice los arreglos para que sonara bien y acabé la letra". Fantasia pura: segueix sense sonar gens bé. Tampoc la lletra enganxa, només als merengues i espanyolistes com ella. Els de l'Osasuna la van fregir amb xiulets, en sentir-la esgargamellar-se amb "rojo, amarillo, colores que brillan en mi corazón y no pido perdón. Grande España, a Dios le doy las gracias por nacer aquí, honrarte hasta el fin".

Afición Osasuna final Copa del Rey Twitter
L'aspecte de l'estadi durant l'himne de Marta Sánchez / Twitter
Marta Sánchez himno GTRES
Marta Sánchez en plena execució / GTRES

La reacció de Sánchez, amargura pura

Doncs bé, Sánchez ha reaccionat tard i malament a les crítiques, les mofes i la xiulada a la seva obra magna. En declaracions a Europa Press ofereix una resposta penosa, embolicada, sense cap ni peus. La veiem amargada i confusa: "En este país los pitidos siempre son más ruidosos que los aplausos". A tots, amiga. "Hubo más aplausos que pitidos". És una manera de veure-ho. Esbiaixada, però una forma més. "¿Qué mejor sitio que la Copa del Rey para cantar mi himno, no?" Bé, podem proposar d'altres recintes més adients i íntims, si els vols. "Me siento muy orgullosa de haber hecho este himno que es muy bonito, que le he puesto música y letra" (cuidao, que se l'apropia del tot). La traca final,  directament desde la Plaza de Colón: "Los que siguen pitándolo es una tristeza, siento pena por ellos, debe ser muy duro vivir en un país en el que no estás a gusto. Pero yo sí estoy muy a gusto y muy orgullosa de ser española". Ho sabem. Olé-olé tú. Clar que sí. 

Marta Sánchez descobrint que hi ha ciutadans de l'Estat que no se senten espanyols- I encara menys, espanyolistes. Benvinguda al món real.