El periodisme, diu Manu Marlaska, no és l’anècdota del fang a les botes ni el selfie de guerra a tres carrers del front. És anar-hi, mirar, escoltar i explicar. La resta —el soroll, el minut de glòria, la cursa de 100 metres— és distracció. “Això és un marató llarguíssim o un ultra”, resumeix. Ho diu algú que fa 38 anys que està en successos i que, després de l’entrevista, se’n va “a una brigada a continuar treballant les fonts”.
La conversa amb Daniel Fopiani al podcast con acento serveix per ajustar el focus: no som el centre. “El problema va començar el dia que un periodista va girar el focus cap a si mateix”, recorda. L’ofici, tal com l’entén Marlaska, consisteix a portar la llum als altres: a les víctimes, als policies que investiguen, als jutges que s’equivoquen menys del que es diu i a una realitat que no cap a X ni en un titular amb ganxo. “Google no és periodisme. Les xarxes socials no són periodisme. Ser darrere d’una pantalla no és periodisme”.
Les fonts no són munició
En successos, explica, la matèria primera és volàtil. Un policia, un guàrdia civil, un fiscal “s’hi juguen molt”. Trair-los per una exclusiva és pa per avui i gana per demà: “En aquest periodisme un té una bala només. Si la jugues a una font, ja mai més serà la teva font.” En diu “periodisme de terra cremada”: cremes algú, t’aplaudeixen una estona, i et quedes sense ningú que t’agafi el telèfon.
El marató exigeix lleialtat sostinguda, discreció i ofici. També saber dir “no” cap amunt quan toca. Ha tingut caps responsables i “veritables desalmats”. La regla, a casa seva actual, és nítida: la víctima al centre i res de revictimitzar “per un minut de glòria”.
Marlaska no dissimula el seu menyspreu per aquest “gran femer” on un borratxo val el mateix que un catedràtic. El periodisme, insisteix, es fa al carrer: ensumar el lloc, sentir com parla la gent, mirar de cara el processat i qui espera per declarar. Posa un exemple de manual: durant el procés va circular un vídeo de detinguts ficats en un local. Un regidor ho va vendre com a prova de policies infiltrats provocant disturbis. Va ser suficient una trucada per saber que eren agents de paisà protegint detinguts amb material incendiari, evitant un embolic pitjor. Això és context; això és feina.
Estat de dret i autoritat
No amaga la seva posició: “Seré fins al meu últim alè un ferm defensor de l'Estat de dret.” Cita el cas Urdangarin —investigat, jutjat, condemnat i a la presó— com a recordatori que el dic funciona quan se'l deixa. L'erosió de l'autoritat, afegeix, no és patrimoni policial: si al professor ja no se'l respecta, la resta de la cadena es afluixa. I quan qualsevol grava amb el mòbil i decideix el relat des del seu sofà, el resultat és una fiscalització “perversa” sense context.
El material amb què treballa és delicat: reputacions, dolors que pesen, víctimes menors. Ho va aprendre en operacions com Candy —que va explicar a Cazaré al monstruo por ti—, on la investigació es va sostenir en detalls humils: dibuixos de nenes, berrugues descrites, una bossa de gimnàs. També en tragèdies que deixen cicatrius: l'11M, els atemptats d'ETA, el cas Julen. A vegades t'ensorres, diu; després continues. “Per això et paguen.”
Ofici i herència
Fill i nét de periodistes, criat entre linotips i redaccions de cap de setmana, Marlaska es va fer reporter per “anar als llocs on passen coses i explicar-ho”. No va venir a canviar el món. Va venir a explicar-ho bé. Amb el temps, la marató inclou formar-ne d’altres: reporters que avui veu “amb orgull de pare”. Als que comencen els dona un consell impopular (“que estudiïn una altra cosa”), i, si hi insisteixen, un mandat senzill: surti al carrer. Al teu barri hi ha històries. No les trobaràs al cercador.
La humilitat no és posat, és eina. Serveix per aprendre i per no convertir-se en imbècil. Serveix, sobretot, per recordar allò essencial quan l'ofici es desordena: el periodista és el menys important de l'escena. El focus no va amb nosaltres. Nosaltres el portem. I si fa falta, el carreguem durant 42 quilòmetres. O durant 38 anys.