La història entre Loquillo i Alaska és la d'una amistat que ha resistit quatre dècades de música, ciutats, escenaris i canvis culturals. Una relació que el temps no ha erosionat. Al contrari: l'ha tornat més nítida. Més sincera. Fa tot just uns dies tots dos van tornar a trobar-se davant del públic, compartint l'electricitat de ‘Rey del glam’ i demostrant que la complicitat no entén de calendaris
Per a Loquillo, Alaska és més que una figura clau de la música espanyola. És un símbol. Un referent emocional. Així ho va expressar en una xerrada amb Los 40 Classic, gravada a la mítica sala Galileo Galilei, un espai que sembla fet per parlar de memòria i de futur. Allà, sense presses i sense filtres, l'artista va repassar el que ella ha significat en la seva vida.
Loquillo sent un vincle molt especial amb Alaska
El cantant la va definir com la veu més lúcida d'aquell torbó cultural que va emergir a finals dels 70. Un canvi que no només va remodelar l'estètica d'una Espanya que es despertava, sinó la seva forma de parlar, de sentir i de rebel·lar-se. Segons ell, Alaska no només vestia diferent: pensava diferent, i això era el realment revolucionari. Sabia respondre. Sabia provocar. Sabia defensar-se en un món que encara no estava preparat per a una dona així.
Però l'entrevista va fer un gir íntim quan Loquillo va recordar una cosa que fa anys que diu a qui el coneix. Una frase senzilla, però carregada d'una tendresa inesperada: "Hauria estat la meva nòvia si haguéssim viscut al mateix barri". No era nostàlgia. No era posar. Era una constatació. Tots dos, confessa, es van sentir "raros" des de joves. I els raros, segons ell, es reconeixen sense parlar. S'atrauen. S'entenen.
Un amor que va poder ser i no va ser
Va recordar també la seva primera trobada real, el 1980, en un concert a Barcelona. A partir d'allà van construir una amistat que ha sobreviscut a tot: a l'èxit, a la crítica, als estils musicals, a les dècades. Amb els anys fins i tot van poder gravar junts, un desig llargament ajornat que es va fer realitat gràcies al mànager d'Alaska, Pito.
Loquillo va voler remarcar alguna cosa més profunda: que Alaska no només va canviar la música, va canviar la vida de moltes dones. Va ser una pionera en un país que sortia de la foscor. Una prova vivent que una noia podia ocupar un escenari sense demanar permís. Un mirall per a una generació que necessitava referents.