Leonardo da Vinci va ser un geni. Un creador total. Un inventor avançat a la seva època. I, a més, era esquerrà. Un detall biogràfic que avui adquireix un nou significat gràcies a la neurociència moderna. Ho explica el psiquiatre i neurocientífic Ian McGilchrist, una de les veus més respectades en l'estudi del cervell humà, en una entrevista per a La Vanguardia.
McGilchrist insisteix en una cosa fonamental: els dos hemisferis cerebrals no són iguals. No veuen el món igual. No l'interpreten igual. “Funcionen junts, sí. Però tenen naturaleses diferents”, assenyala. Aquesta cooperació constant, gairebé coreografiada, defineix la nostra manera de percebre, decidir i crear.
Els dos hemisferis cerebrals no són simètrics en els esquerrans
Per què està dividit el cervell? L'expert ho resumeix amb una imatge poderosa. Els mamífers van necessitar, des de sempre, fer dues coses simultànies: buscar menjar i evitar ser devorats. Una doble tasca que va exigir dos modes d'atenció. Dues formes de processar la realitat. Dues perspectives complementàries.
En aquesta explicació hi encaixa la figura dels esquerrans. Un perfil minoritari. Tot just un 10% de la població mundial. Per a McGilchrist, el que distingeix aquestes persones no és només el costat de la mà dominant, sinó l'arquitectura cerebral que hi ha al darrere. I aquí llança una frase que trenca esquemes: “Les persones esquerranes tenen cervells menys simètrics”.
Aquesta asimetria no és un defecte. Tampoc una virtut automàtica. És, sobretot, una diferència estructural. Un tret amb conseqüències. “L'inusual té un cost. Pot ser avantatge o desavantatge”, admet el neurocientífic. De fet, explica que aquests cervells solen gestionar millor l'espai tridimensional i mostren una intuïció més afinada. Una sensibilitat espacial i creativa que molts relacionen amb perfils artístics… com el propi Leonardo.
Segons McGilchrist, el cervell dels esquerrans funciona diferent
McGilchrist detalla una mica més. En els esquerrans, la interacció entre hemisferis funciona amb una lògica que no és tan rígida com en els destres. Quan un s'activa, l'altre en redueix l'activitat, però no de manera simètrica. Treballen, diu, en un equilibri dinàmic, gairebé negociat. I aquesta manera de coordinar-se modifica la percepció, la creativitat i fins i tot la forma de resoldre problemes.
El mateix neurocientífic porta anys investigant aquest terreny. En el seu llibre El mestre i l'emissari, analitza com el món modern ha estat modelat per l'hemisferi esquerre: més tècnic, més literal, més mecànic. Des de la Revolució Industrial, sosté, hem privilegiat el que és útil sobre el que és profund. “Estem atrapats en una burocràcia del pensament”, adverteix. Aquest hemisferi pràctic, eficient, analític… ha imposat la seva lògica.
Per això fascina tant la figura de Leonardo da Vinci. Perquè la seva ment sembla qüestionar aquesta hegemonia. Perquè la seva mirada combinava precisió i poesia. Diagrames i emocions. Matemàtica i vol imaginatiu. I perquè, com a esquerrà, potser operava amb una asimetria cerebral més flexible. Més lliure. Més oberta.
Avui, la neurociència no pot reconstruir el seu cervell. Però sí que ens pot mostrar una cosa: que el geni, de vegades, neix també d'una diferència. D'un encreuament inesperat entre hemisferis. D'una manera diferent de mirar el món.