Des que Isabel Pantoja va decidir posar en venda Cantaire i traslladar la seva vida a Madrid, l'emblemàtica finca de Medina Sidonia ha quedat sumida en l'abandonament. El que durant anys va ser llar i refugi de la cantant i la seva família, ara mostra un aspecte desolador que preocupa especialment Kiko Rivera, propietari de part de la propietat i guardià d'un llegat familiar que s'esvaeix.
Durant dècades, Cantora va allotjar històries i records d'una de les dinasties més cèlebres del panorama artístic espanyol. Tanmateix, l'elevat cost de manteniment de la finca, unit a l'imparable ritme d'actuacions d'Isabel Pantoja, va portar a l'artista a prendre la difícil decisió de penjar el cartell de "es ven" i mudar-se a la capital. El que en un primer moment semblava un canvi passatger, amb rumors constants de possibles compradors interessats, s'ha convertit en un buit administratiu i físic que agreuja la decadència del recinte.
Les conseqüències de DANA
El mes d'octubre passat, la DANA que va fuetejar bona part d'Andalusia va provocar inundacions en Cantora i va accentuar els danys estructurals. Des d'aleshores, ningú no ha assumit la responsabilitat de drenar canals ni controlar les filtracions, i les parets comencen a mostrar empremtes d'humitat que amenacen la seva estabilitat. Per a Kiko, acostumat a passar llargues temporades a la finca durant la seva infantesa, veure com es desploma el patrimoni de la seva família suposa un dolor doble: la nostàlgia dels dies feliços i la impotència davant de la deixadesa.
La distracció de Cantora
Avui, l'accés principal de Cantora està envaït per brossa i arbustos sense podar. Els senders que antany recorria amb la seva mare i el seu oncle estan coberts de males herbes que, encoratjats per les pluges i la calor, han crescut sense control. El cant dels grills i el rumor de les branques xocant contra els murs es barregen amb l'eco de les pintades que Isabel mai no va arribar a esborrar, recordatori silenciós d'un abandonament que avança sense fre.
Les reixes de ferro forjat, en altre temps imponents, lluen avui rovellades i corbades pels embats del sol. Plaques de pintura escantellada i fragments de metall caiguts delaten el pas del temps. Alguns dels golfos de les portes principals estan tan erosionats que obrir-les i tancar-les s'ha convertit en una gesta mecànica. Al seu paper de copropietari, Kiko Rivera ha manifestat la seva voluntat de reparar aquestes estructures, però fins ara la finca manca d'un administrador que coordini les tasques d'emergència.
A l'interior, els camins asfaltats presenten esquerdes profundes i sots. L'asfalt, esquerdat pels cicles de fred i calor, s'acomoda a cavall de la terra i deixa al descobert arrels seques i fulles. Allà on abans brollaven les tarongines i els tarongers cuidats per jardiners de confiança, només sobreviu un petit camp de gira-sols l'esplendor del qual sembla obra d'un veí benèvol que conrea una parcel·la contigua. Per a Kiko Rivera, aquesta illa floral simbolitza l'esperança d'un renéixer tardà enmig del desemparament.