La història de Karlos Arguiñano amaga un passat que molt pocs coneixen i que ell mateix ha decidit revelar amb total sinceritat. Avui viu agraït a la televisió, a la seva trajectòria i a l'estabilitat que ha aconseguit amb els anys, però hi va haver un moment crític —a finals dels anys 80— en què la seva vida va estar a punt de ensorrar-se per complet. Ho va confessar en, en el seu moment, en una entrevista a Liarda Pardo, de LaSexta, una xerrada de la qual també s'ha fet ressò la revista Lecturas. I les seves paraules no deixen indiferent a ningú.
El cuiner va assegurar que el seu restaurant no passava precisament per la seva millor etapa. “Tenia un deute terrible al restaurant, no sabia si me'l traurien”, va explicar. Va ser una època marcada per la incertesa, la por i la preocupació constant. Sentia que la situació podia descontrolar-se en qualsevol moment, que la ruïna era cada cop més a prop i que no tenia marge per fallar. I encara així encertant, el risc seguia allà.
El gran deute que gairebé el destrossa
Davant d'aquell panorama, Arguiñano va prendre una decisió dràstica. Va preferir concentrar tot el problema en un sol deute, enorme i arriscat, però més manejable que les desenes de pagaments pendents que l'estaven ofegant. El xef devia 30 milions de pessetes —uns 180.000 euros— a un dels seus proveïdors més importants, “un peixater de Sant Sebastià”, segons va relatar. Per a l'època, aquella xifra era descomunal. “Amb això llavors et compraves quatre pisos”, va recordar entre rialles, encara que en aquell moment no tenia res de graciós.
El seu major temor no era perdre el restaurant. Era alguna cosa molt més profunda: que la seva filla patís les conseqüències d'aquella ruïna econòmica. No volia que els errors d'un pare acabés pagant una nena. Amb aquesta por al cos, va decidir recórrer a un amic molt especial: Juan Mari Arzak.
Arzak, l'amic que el va salvar de l'abisme
“Dels cuiners que jo coneixia, era el que més diners tenia”, va confessar Arguiñano. Per això li va demanar que fos el padrí de la seva filla Amaia, però no només per afecte: “Si algun dia necessita un capot, i jo no puc, li dónes un cop de mà”. Arzak va acceptar sense dubtar-ho, demostrant la classe d'amistat que pot salvar algú quan està al caire del precipici.
I és que els grans xefs també coneixen la ruïna. Dani García, per exemple, va estar en una situació similar. Tenir un restaurant de prestigi no garanteix èxit econòmic. Ni estabilitat. Ni futur.
Arguiñano ho va deixar clar: “Si no em arriba a sortir el de la tele, no hagués tingut ni l’escola, ni el celler, ni l’equip de motos, ni res de res”. Avui les seves empreses superen els 5 milions d’euros anuals. Però mai oblida aquell puf que gairebé li canvia la vida per sempre