L'empresari José Elías ha tornat a sacsejar les xarxes. Ho va fer amb un missatge senzill, però sorprenent. Va publicar a X: “Forbes diu que valc milions. Però al meu compte personal tinc menys de 300.000 €”. Una frase que va obrir un enorme debat sobre què significa realment ser ric a Espanya.
La seva declaració desmunta un dels clixés més repetits: la idea que els milionaris viuen envoltats de diners en efectiu. Elías va voler aclarir-ho des del principi. Riquesa i liquiditat no són el mateix. I, segons ell, aquí hi ha el gran malentès. “La gent no distingeix entre patrimoni i liquiditat”, va insistir en el seu missatge.
“Per tenir liquiditat hauria de vendre les meves empreses, però no vull”
El punt clau és aquest. Tindre patrimoni no equival a tindre diners disponibles. L'empresari va explicar que la major part de la seva fortuna està lligada al valor de les empreses que posseïx. Moltes d'elles cotitzen en borsa. Aquesta valoració és la que utilitzen publicacions com Forbes per a situar-lo entre els més adinerats del país. Però és un valor teòric. Canvia amb el mercat. I no es tradueix automàticament en efectiu.
Per obtenir liquiditat hauria de vendre aquestes empreses. Però no vol fer-ho. Així ho va afirmar en els seus missatges. I aquí neix la paradoxa: és milionari sense sentir-se milionari. És propietari de companyies valuoses, però no gestiona grans quantitats en el seu dia a dia.
Elías va detallar que la seva vida econòmica és molt més normal del que molts s'imaginen. Té un sol compte bancària. Cobra una nòmina mensual. Amb aquests diners paga la seva hipoteca, les seves factures i les seves despeses personals. “Tinc els diners que necessito per viure. La resta es reinverteix”, va explicar. Una filosofia que, segons ell, li ha permès construir el seu patrimoni sense acumular efectiu innecessari.
A diferència del que molts s'imaginen, José Elías no viu nedant en efectiu
Bon part de la seva estratègia financera passa pel seu family office, des d'on canalitza inversions i adquisicions. Aquesta estructura forma part del seu patrimoni, però no de la seva liquiditat. No són diners que pugui fer servir per comprar-se un cotxe o pagar un sopar. És capital empresarial. I el defensa com a tal.
La seva reflexió ha generat milers de respostes. Sorpresa. Crítiques. Curiositat. Molta gent va reconèixer que no entenia la diferència entre valor patrimonial i diners disponibles fins a llegir el missatge de l'empresari. Altres van aprofitar per qüestionar la manera com els mitjans calculen la riquesa. Uns quants van posar el focus en la diferència entre capital productiu i estalvis personals.
El mateix Elías va reconèixer que la seva presència a la llista de Forbes el va incomodar en un primer moment. “La imatge de Forbes em va afectar”, va admetre. Sentia que no reflectia la seva realitat econòmica. Que mostrava una versió exagerada i allunyada de la seva vida quotidiana.