Jordi Cruz no sol mirar enrere. Sempre projectat cap al proper servei, el següent repte o el nou plat, el xef català ha construït la seva carrera a base de disciplina i exigència. Però aquesta vegada ha fet una excepció. I en fer-ho, ha deixat una confessió que ha remogut més d'una consciència: la seva infància a Barcelona va estar marcada per la fredor emocional del seu pare.
La realitat és que darrere del cuiner meticulós i perfeccionista hi ha un nen que va créixer intentant estar a l'alçada sense rebre massa mostres d'afecte. Jordi Cruz parla sense dramatisme, però amb una claredat que desarma. “El meu pare no era una persona afectuosa”, resumeix, sense embuts. I aquesta frase, tan simple, explica moltes coses.
Una infància sense abraçades ni consol
I és que a casa no hi havia espai per al mimetisme. El seu pare, en Federico, arrossegava un passat duríssim, havia perdut diversos germans a la guerra, una ferida que mai no va tancar del tot. En Jordi ho entén ara, amb els anys i la perspectiva. Però això no esborra com se sentia aleshores. De nen, qualsevol error semblava culpa seva.
D'aquesta manera, el petit Jordi va aprendre aviat a exigir-se més que ningú. A no demanar, a no esperar, a no mostrar debilitat. La cuina va acabar sent refugi i escapada, un lloc on l'esforç sí que tenia recompensa i on les normes eren clares. Si treballaves dur, sortia bé. Si no, no. La realitat és que aquesta duresa va forjar caràcter, però també va deixar cicatrius. Jordi Cruz no assenyala, no acusa, però tampoc endolceix. Reconeix que la falta d'afecte pesa, fins i tot quan se'n comprèn l'origen
El gest que va arribar massa tard
El moment més impactant del seu relat arriba amb el comiat. Quan el seu pare ja estava molt malalt, afectat per un Alzheimer devastador, Jordi va trobar una carpeta amagada. Dins, retalls de diaris sobre la seva carrera. Crítiques, entrevistes, fotos. Tot el que mai s'havia dit en veu alta hi era, guardat en silenci. Dues hores abans que morís, Jordi va fer una cosa que mai havia fet: li va dir que l'estimava. No sap si ho va entendre, no sap si va arribar a escoltar-ho de veritat. Però ho va dir. I per a ell, això ho canvia tot.
Així doncs, Jordi Cruz continua cuinant amb la mateixa precisió de sempre. Però ara sabem que darrere de cada plat hi ha també una història de mancances, de silencis i d'afectes guardats en carpetes. De vegades, el major èxit no és una estrella Michelin, sinó atrevir-se a dir “t’estimo” abans que sigui massa tard.