Parlar de Joaquín Sabina és recórrer un camí ple de música, excessos, amors impossibles i una honestedat brutal. Però abans del mite, abans del poeta, hi va haver el nen que va créixer en una llar que semblava estricta. Una llar marcada per una figura poderosa. Un pare. Un inspector de policia. Jerónimo Martínez. “El meu pare era l'inspector de policia Jerónimo Martínez”, recordaria el músic molts anys després, conscient que aquesta frase resumeix bona part de la seva infància.
Els seus primers anys es van desenvolupar en un ambient que ell mateix ha descrit com a disciplinat. La seva mare, Adela Sabina del Campo, mestressa de casa. Ell, educat per monges Carmelites. Una vida aparentment rígida. Però fins i tot llavors, alguna cosa bullia per dins. Una pulsió. Fam d'històries. I, sobretot, una rebel·lia silenciosa. Un noi que mirava més enllà del barri i començava a escriure versos als marges dels seus quaderns.
Joaquín Sabina ja pujava als escenaris amb 14 anys
Aviat va aparèixer la música. La seva primera fuga emocional. Amb 14 anys, va formar una banda de rock. Els Merry Youngs. Tocaven Elvis, Chuck Berry i Little Richard. Aquell adolescent que avui associem a un bombí, una veu ronca i nits infinites, va començar imitant els grans del rock nord-americà. Va ser el seu primer pas cap a la llibertat. El seu primer acte de desafiament.
I, com en les seves cançons, va arribar l'amor. El seu primer amor. Chispa. Filla del notari d'Úbeda. Un corrent d'aire impossible. Un romanç que va despertar la ira del pare de la jove. La família la va enviar lluny. A Granollers. Però Sabina no es va rendir. Es va fugar de casa. Va acampar en unes terres properes. Després van escapar junts. I van viure dies màgics a la Vall d'Aran. Era el Sabina més pur. El que no acceptava cadenes.
Joaquín Sabina va arribar a ser detingut pel seu pare
La relació amb el seu pare sempre va ser complexa. De respecte, sí. Però també de tensió. Tant que el mateix Jerónimo el va arribar a detenir. El va portar a Granada. El va interrogar per relacionar-se amb grups d'esquerra. Sabina ho va explicar sense rancor. Fins i tot amb afecte. “Ho va passar molt malament”, va dir sobre el seu pare. I va agrair com va actuar aquell dia. Allà va entendre que la relació entre tots dos era més profunda que qualsevol conflicte polític.
Però la rebel·lia de Sabina no tenia fre. Va llançar un còctel molotov contra un banc a Granada. Va fugir amb un passaport fals. Va viatjar a París. Després, a Londres. Allà va viure com a okupa. Va cantar en pubs. Una nit, fins i tot per a George Harrison. El beatle li va deixar una propina que encara conserva. Sabina també va actuar per a Elizabeth Taylor i Richard Chamberlain. Però Londres va ser una altra cosa. Va ser llibertat. Va ser supervivència.
No tot van ser trobades felices. Es va parlar d'un desacord amb Bob Dylan per una paròdia que Sabina feia a La Mandrágora. Mai es va confirmar. Ell va seguir cantant-la. Però mai la va gravar. Misteris de l'ego artístic.
I com en tot bon relat sabinero, hi ha anècdotes increïbles. Com aquella a l'Argentina, quan un cotxe es va emparellar al seu. Un fan va treure un nadó per la finestra i li va dir que es deia Joaquín. Al següent semàfor en va treure un altre. Una nena. Sabina. I va desaparèixer en la nit. Històries que semblen inventades. Però amb Sabina, tot l'improbable sol ser veritat.