La relació entre Joaquín Sabina i Joan Manuel Serrat sempre ha estat envoltada d'admiració mútua, complicitat artística i un humor que només es permeten els amics de veritat. Però hi ha un detall que molt pocs coneixen. Un detall estrany. Divertit. Molt seu. Serrat mai no parla per telèfon amb Sabina. No perquè no vulgui. No perquè no li vingui de gust. Sinó perquè Sabina, simplement, no agafa el telèfon. Mai.
L'explicació rau en la peculiar manera de viure de l'artista jienenc. Sabina és un bohemi per vocació. Un home aliè al món digital. Un poeta que mai no es va sentir còmode parlant a màquines. Des de jove ha rebutjat el convencional. Ha viscut envoltat de llibres, d'amics, de fum, de música i de nits que s'allargaven fins a l'alba. El seu famós edifici de tres plantes al centre de Madrid, a prop del Rastro, va ser durant dècades un temple de trobades, tertúlies i gresques. Un refugi on tot podia passar i on molts entraven amb la llibertat que ell mateix oferia: els donava còpies de les seves pròpies claus.
Joaquín Sabina és més de les trobades tradicionals que de parlar per telèfon
En aquell ambient tan seu, parlar per telèfon mai no va encaixar. Sabina prefereix el que és real. El físic i palpable. Prefereix asseure's davant d'algú, mirar-lo als ulls, deixar anar una broma, demanar un cafè o una cervesa. El seu és el contacte directe. El que ara molts anomenen “vintage”, però que ell ha defensat tota la vida. Per a Sabina, les converses importants necessiten una cara al davant. Necessiten un gest, un to. Alguna cosa que el mòbil o el telèfon convencional mai podran reproduir.
Per això, fins i tot amb els seus amics íntims, manté aquesta norma no escrita. I Joan Manuel Serrat ho sap millor que ningú. Serrat, que ha compartit amb ell escenaris, gires, cançons i moments inoblidables, ha intentat trucar a Sabina en més d'una ocasió. I sempre ha passat el mateix: to de trucada… i silenci. Perquè Sabina no despenja. No li interessa. No forma part de la seva manera de relacionar-se amb el món.
‘La Jime’ exerceix de secretària personal
En realitat, la persona que s'ocupa del telèfon a la casa del cantautor és Jimena Coronado. “La Jime”. La seva companya des del 1999, la dona que el va enlluernar amb una càmera i que avui exerceix, a més, de filtre. És el seu enllaç, la seva secretària improvisada. Qualsevol missatge, avís o encàrrec, passa per ella. Ella decideix quan és oportú comunicar alguna cosa. I Sabina, encantat. Per a ell és perfecte.
Serrat, resignat però amb humor, ha assumit aquesta dinàmica. Sap que si vol parlar amb el seu amic, l'ha de veure en persona. Una trobada amb vi o cafè. Una conversa llarga. Sense presses. D'aquelles que ells gaudeixen. D'aquelles que valen de veritat.