Als 81 anys, Joan Manuel Serrat continua sent una figura imprescindible. Un referent cultural que transcendeix generacions, idiomes i fronteres. Potser ja no trepitja els escenaris com abans, però la seva veu, la de les seves idees, la seva memòria i la seva visió del món, continua ressonant amb força. El Nano, com li diuen amb afecte, no viu una retirada. Viu una etapa diferent, lúcida i profundament humana. I ho deixa clar: no està disposat a renunciar al seu dret a ser visible, ni a la seva utilitat com a ciutadà
Nascut a Barcelona el 27 de desembre de 1943, Serrat va créixer al barri del Poble-sec, on va començar a forjar-se la seva sensibilitat artística. Amb els anys es va convertir en un creador total: cantant, compositor, poeta, guitarrista i també escriptor. Les seves influències són tan àmplies com la seva obra. Des de Machado, Miguel Hernández o Lorca, fins als ritmes de Llatinoamèrica, el tango, la copla o el folclore català. El seu paper dins de la Nova Cançó el va situar com una veu decisiva en temps de canvi
Malgrat els premis rebuts, Serrat només es queda amb l'essencial
Serrat també va ser un pont cultural entre Espanya i Argentina, país que el va adoptar amb devoció. Allà els seus poemes es van convertir en banda sonora de generacions. Tant així que la seva figura acumula doctorats honoris causa, premis literaris i reconeixements com el Grammy Llatí Persona de l'Any 2014. Però ell mai no es deixa impressionar pels honors. Prefereix parlar d'allò essencial, de la vida mateixa, d'aquest misteri que observa amb ironia, tendresa i lucidesa.
Des del 2022, Serrat es manté allunyat dels concerts, però no del món. En un recent diàleg públic amb la periodista Rosa Maria Calaf, va reflexionar sobre el pas del temps i la vellesa. Ho va fer sense dramatisme, amb aquesta barreja de guitarrista de barri i filòsof quotidià que el defineix. Assegura que la vida ha estat “molt generosa” amb ell. Ha tingut dubtes, pors i certeses breus. Però, sobretot, sent gratitud.
Serrat es resisteix a deixar de ser útil
La seva crítica a la societat actual és contundent. Denuncia com s'empeny els grans cap a la invisibilitat, prenent-los feina, espai i fins i tot els mapes per orientar-se. Però ell es rebel·la: “No penso renunciar a la meva visibilitat”, afirma. I afegeix que seguirà sent un ciutadà útil, disposat a participar en allò que l'entusiasmi i a rebutjar el que no el convenci.
Afirma que no li escriuran unes memòries, perquè “les coses més divertides no es poden explicar”. Prefereix viure. Prefereix seguir sentint la meravella de la vida. I, sobretot, defensar valors en temps en què la sensibilitat, la solidaritat i la justícia semblen qüestionades.