Durant més d'una dècada, Pablo Ibáñez, conegut popularment com El Hombre de Negro, va ser un dels pilars de l'èxit d'El Hormiguero. La seva estètica inconfusible —total black, ulleres fosques i aura de misteri— el va convertir en una icona televisiva. Mentre els convidats passaven per plató per ser entrevistats per Pablo Motos, ell hi era, silenciós però magnètic, protagonitzant experiments impossibles, reptes espectaculars i escenes que van quedar gravades en la memòria de milions d'espectadors.
I és que la sortida de la televisió no va ser senzilla
I és que, després d'onze anys en antena, Ibáñez va decidir deixar el programa. No hi va haver escàndols, ni retrets, ni comiats explosius. Va al·legar raons personals i la necessitat de buscar nous reptes. Fins i tot malgrat els intents de Pablo Motos i del productor Jorge Salvador de retenir-lo, la seva decisió estava presa: la seva etapa a El Hormiguero havia acabat.
D'aquesta manera, va provar sort en altres formats. Va fer el salt a TVE amb Hora Punta, el programa de Javier Cárdenas, però la televisió és implacable: la cancel·lació va arribar per baixa audiència. Tot i això, Ibáñez no es va rendir. Va acceptar participar a Bailando con las estrellas, on va mostrar una faceta completament diferent: sensible, propera, divertida i humana. Enrere quedava el personatge hermètic, aquell que fascinava des del seu silenci. A l'escenari de ball, va conquerir els qui el recordaven del programa de nit.
Dels platós a l'anonimat: reinventar-se a Madrid
D'aquesta manera, quan la televisió va començar a escassejar en oportunitats, Pablo Ibáñez va prendre una decisió radical: començar de zero treballant com a dependent en una botiga de tecnologia en ple centre de Madrid. Allà, lluny de càmeres i reflectors, atenia clients, assessorava en compres i portava una vida completament normal. Alguns seguidors el van reconèixer, però ell ja no necessitava el focus per sentir-se realitzat.
I és que no es va tractar d'una reculada, sinó d'una elecció conscient. Volia recuperar la seva llibertat, el seu anonimat i, sobretot, la seva tranquil·litat. La fama dona visibilitat, sí, però també pot robar allò més valuós: la calma.
Avui, Pablo Ibáñez viu lluny del plató que el va llançar a la fama i, per primer cop en molt de temps, és ell qui decideix el seu guió. No més càmeres, no més horaris impossibles, només la seva vida i la possibilitat d'escriure-la a la seva manera. Així doncs, de l'Home de Negre a dependent, la història d'Ibáñez és un exemple de resiliència i de llibertat triada.