Antonio Banderas ha tornat a agitar el formiguer cinèfil amb una confessió que ningú esperava. Quan li pregunten per les seves pel·lícules favorites, l'actor malagueny no tira de nostàlgia personal ni es refugia en els títols que van marcar la seva carrera. I aquí ve el detall suculent: en la seva selecció no hi apareix Pedro Almodóvar. Ni rastre.
La sorpresa és majúscula perquè Banderas i Almodóvar formen un dels tàndems més icònics del cinema espanyol. Però Antonio ha decidit mirar en una altra direcció i deixar clar que, quan s'asseu a parlar de cinema, no juga a quedar bé amb ningú. Ell parla del que el va marcar, encara que aixequi celles i generi titulars incòmodes.
Fellini, Coppola i el cinema que trenca el cap
El primer que posa sobre la taula no és ni tan sols una pel·lícula espanyola. El seu gran amor cinematogràfic és 8½, de Federico Fellini. Una elecció que ja marca territori: cinema lliure, estrany, introspectiu i sense por de trencar les regles. Per a Banderas, aquesta pel·lícula és una bogeria meravellosa, un experiment que continua semblant modern dècades després. I això, per a ell, és or pur.
A partir d'aquí, el llistat puja el volum. En el seu podi apareix El Padrí, perquè hi ha clàssics que no necessiten defensa. Banderas es rendeix al drama mafiós, als personatges plens d'ombres i a aquest univers fosc que enganxa generació rere generació. Coppola entra directe al seu altar personal sense discussió possible
El gir inesperat: cinema incòmode i sense concessions
Després arriba l'èpica amb Lawrence d'Aràbia. Aquí l'actor es deixa portar per les grans històries, els paisatges infinits i aquell cinema que es feia a gran escala, sense por de durar hores ni d'exigir atenció total a l'espectador. Li agrada el cinema que aclaparador, que t'arrossega i no et demana permís. I quan sembla que tot va de Hollywood, Antonio gira el volant sense avisar. Apareix Orson Welles amb Sed de mal, una elecció gens casual, i remata amb L'àngel exterminador, de Luis Buñuel. Cinema espanyol sí, però del que incomoda, provoca i descol·loca, del que no busca aplaudiments fàcils.
Així doncs, Banderas deixa clar que el seu cinema favorit no entén d'amiguismes ni de trajectòries compartides. Li agrada el risc, el caos creatiu i les pel·lícules que no li ho posen fàcil a l'espectador. I si això implica deixar fora Almodóvar, ho fa sense dramatisme. Perquè quan parla de cinema, Antonio va a pit descobert. I això, li pesi a qui li pesi, també és cinema de veritat.