Luis Tosar, brutal a Catalunya sobre la democràcia a Espanya i els "chavalitos" que exalcen el franquisme

Luis Tosar és un dels actors més brutals que hi ha a Espanya. Intèrpret descomunal, tots els papers que fa te'ls creus. Quin talent, quina presència davant de càmeres, quina veracitat... i quin currículum. El gallec, als seus 54 anys, pot lluir orgullós el seu àlbum de fotos ja que ha estat a infinitat de films i ha guanyat un munt de premis. Atenció a la llista, perquè és de traca: La comunidad, Sin noticias de Dios, Te doy mis ojos (Goya al millor protagonista), La flaqueza del bolchevique, Miami Vice, Celda 211 (Goya al millor protagonista), También la lluvia, Mientras duermes, Una pistola en cada mano, Musarañas, El desconocido, Yucatán, Quien a hierro mata, Maixabel, En los márgenes, El correo, La infiltrada, i tantes altres.

Però Tosar, més enllà del seu talent com a actor, de fer molt bé la seva feina, és d'aquelles persones que a banda de veure'l en la gran pantalla, també paga molt la pena escoltar què diu. Perquè és una persona compromesa, que es mulla, que alça la veu quan el que veu al seu voltant grinyola i que fa front als que volen limitar les llibertats a Espanya i els que tenen comportaments ultres, cosa que s'estila molt en aquest país. Un actor dels que també té opinió sobre les coses, sobre la societat, sobre els polítics i sobre una Espanya on algunes coses fan tuf de ranci.

N'ha parlat en una conversa que paga molt la pena a El matí de Catalunya Ràdio, amb el Frederic Vincent (en substitució d'un Ricard Ustrell que està de baixa per una intervenció quirúrgica), arran de la seva darrera participació en una pel·lícula, Golpes, que parla de dos germans, Migueli i Sabino. El primer és un delinqüent que surt de la garjola a l'Espanya dels anys 80, que necessita diners ràpids i que reuneix l'antiga banda a Sevilla per cometre alguns atracaments a sucursals bancàries, joieries o casinos... Però no ho tindrà fàcil, perquè la policia ha encarregat el cas al seu propi germà, Sabino. Al delinqüent l'interpreta Jesús Carroza, i al policia, Luis Tosar:

D'aquella Espanya, de la dels 80, però també de la d'ara, n'ha parlat Tosar. I com sempre, se li ha entès tot. "De alguna manera, es verdad que creo que desde hace un tiempo a esta parte tenemos la necesidad de revisitar una época que hasta ahora se había contado siempre desde el consenso". Per què ara hi ha aquesta sensació, aquesta necessitat de revisar segons quines èpoques a Espanya, com aquells anys 80 i els inicis de la democràcia? Per maduresa? Per ganes?...: "Sí... y porque yo creo que ha empezado a hacer un poco de aguas. Nuestra democracia ha demostrado que no es tan buena ni tan, tan sana como creíamos, y creo que el trabajo que se hizo entonces habría que haberlo realimentado hace tiempo, quizás nos hemos relajado demasiado y ahora empezamos a notar los efectos de que quizás esta democracia necesita un poquito de reforma".

Un Tosar, com sempre, extraordinari i amb molt de seny, quan ha dit que "entenderse es posible, como especie estamos dotados para entendernos entre nosotros, de empatía, pero que hay que tener voluntad por cultivarla", diu parlant dels germans de la pel·lícula, però també "es la historia de este país". I quan li pregunten per l'extrema dreta, el seu augment i el negacionisme que en fan d'una època fosca d'Espanya, i dels morts que hi va haver, parla clar: "Me produce mucho dolor escuchar a chavalitos de 14, 15 años reivindicando la figura de Franco, como si ese señor no hubiese sido el que se alzó en armas un 18 de julio para reventar un gobierno legítimo, provocó una guerra de 3 años en este país que todavía seguimos pagando en dolor y con gente todavía enterrada en cunetas. No sé si realmente identifican que es la misma persona, que este señor sometió a este país a 40 años de sufrimiento, oscuridad y provocó muchas muertes. Me parece terrible que solo por puro rédito político haya gente trabajando para que esto sea así". Com sempre, se li ha entès tot.