L'incomodíssim moment de la Beth amb Tricicle i Irene Montalà al descans d'una obra en un teatre de Barcelona

Ens encanta la Beth. I ens encanta La ruina d'Ignasi Taltavull i Tomàs Fuentes, el pòdcast al qual van celebrities i anònims a confessar les seves misèries, els seus moments de vergonya, els morts a l'armari que tenim tots amagats, i que ho fan provocant rialla rere rialla en la resta d'espectadors. Un programa l'essència del qual és justament aquesta: els moments tierra, trágame que haguéssim volgut evitar, però que van passar, i que anys després no et pots treure del cap. Així que imaginin què podia sortir d'un programa com aquest i d'una cantant meravellosa, que a més a més, sempre s'ha caracteritzat per dir el que li ha sortit del monyo, per parlar clar i no ser hipòcrita, per dir les veritats. I aquí la tenim, la Beth Rodergas a La Ruina, disposada a compartir una de les "muchas ruinas, me costó mucho elegir. Algunas no quiero hacerlas públicas, porque me avergüenzan o implican a otra gente"... Però la que ha triat ha estat sensacional.

Ara per ara, la de Súria està molt enfeinada. La segona temporada del musical El fil invisible al Teatre Goya, també a Madrid, bolos, concerts i preparant nou disc. Una Beth que molts anys després de sortir d'Operación Triunfo, on va quedar finalista en la seva edició, la segona, s'ha forjat una carrera sensacional. Però viatgem cap a poc després de sortir de l'acadèmia, quan ella vivia a Barcelona i la van convidar a l'estrena d'una obra, un musical, a un teatre de Barcelona. Una Beth que reconeix que "no soy mucho de ir a eventos, ni estrenos, siempre me da pereza". Aquell dia hi va anar... i això que aniria sola, "aunque sabía que me encontraría compañeros y gente del sector". 

Comença l'obra... "y era horrorosa, muy chungo, todo muy forzado, en calzador, no me estaba gustando nada", però ella, al pati de butaques, sola, sense cap amic al costat amb qui rajar durant l'obra. Així que imaginin les ganes que tindria de buidar el pap durant el descans... Al hall del teatre, tot ple de gent, i ella buscant algú amb qui comentar el que estava veient. I es troba a Tricicle, el Joan Gràcia, el Carles Sans i el Paco Mir. "No éramos colegas, pero sí conocidos, porque antes de lo de la tele, mi padre tenía una imprenta y les había impreso cosas para sus espectáculos".

Amb ells allà, va començar a descarregar: "'Vaya mierda esto! ¿Os está gustando? Es chunguísimo. No entiendo nada', ahí recreándome", fins que els hi va preguntar a Tricicle: "Vosotros que entendéis de esto, ¿creéis que esto funcionará?". Què li van respondre?: "Veía que entre ellos se miraban y tal, y Paco Mir me dice: 'Pues eso espero, porque somos los productores".... No acaba aquí la cosa. Aquesta ruïna té una miniruïnita, quan, vermella com un tomàquet, va intentar justificar-se i sortir del jardí, "Hòstia..., no, es que..., entre gustos..., igual la segunda parte mejora... No sabía dónde meterme", i va marxar de la conversa amb Tricicle, i es va trobar una altra coneguda, la Irene Montalà. "No es que fuéramos súper amigas, pero sí que hubo una época que habíamos quedado mucho por Madrid, colegas".

I amb ella es va confessar: "No sabes lo que me acaba de pasar", explicant la topada amb Tricicle. "Esto me parece una mierda, no me ha gustado nada, a los del Tricicle les he dicho que es chunguísimo, porque ¿tú lo has visto, no?....", comença a dir-li la Beth a la Irene, fins que aquesta la talla: "...Para, para. No sigas, que el director es mi novio"... Podeu veure la ruïna de la Beth, la doble ficada de pota, fins al minut 10:

L'entenem perfectament... Quants moments de voler-te amagar han tingut lloc després de sincerar-nos amb la persona equivocada... Beth, meravellosa. Ens encanten les persones així, que diuen el que pensen.