En el sempre polèmic món del fitness, un nou debat ha sorgit arran de les reveladores declaracions de Manu Sola, investigador i especialista en fisiologia del rendiment, durant el pòdcast La hoguera. Amb to directe i sense embuts, Sola va deixar al descobert una idea que sacseja els fonaments del que molts esportistes donaven per descomptat: el descans no és un luxe, és l'entrenament invisible que realment marca la diferència.
Al llarg de la xerrada, l'expert va insistir que un error generalitzat, tant entre atletes d'elit com en aficionats, és la creença errònia que el progrés s'assoleix únicament a través de l'augment continu del volum d'entrenament (l'obsessió per "entrenar més"), quan en realitat la clau està a equilibrar càrrega i recuperació. Així que, encara que és possible sotmetre el cos a un estrès màxim o a una alta intensitat, el cert és que si no es proporciona el temps adequat per a la supercompensació —el procés biològic de reparació i enfortiment— el veritable potencial físic mai no s'assolirà. De fet, l'adaptació (la millora) no té lloc durant l'exercici, sinó en el descans. “El cos millora quan alternes estrès i recuperació”, va afirmar Sola.
Estrès i descans: el binomi secret del rendiment humà
El que Manu Sola va exposar no va ser una simple opinió, sinó una visió científica basada en l'al·lostasi, un concepte que descriu l'estabilitat a través del canvi. Segons va explicar a La hoguera, el nostre organisme no es manté estàtic, sinó que fluctua constantment per anticipar-se al que vindrà. Aquesta oscil·lació d'hormones, glucosa o pressió arterial no és un error, sinó l'evidència d'una adaptació dinàmica i proactiva del cos.
D’aquesta premissa es desprèn el principi fonamental de l’entrenament: sense estrès no hi ha millora, però sense descans no hi ha progrés. Sola ho compara amb escalar una muntanya: entrenar massa sense recuperar-se és com intentar arribar a l’Everest esprintant des de la base. Aquesta manca de modulació entre l’estímul i la reparació condueix a l’esgotament crònic (overtraining o burnout) i condemna l’esportista a estancar-se o, pitjor encara, a l’abandonament prematur abans d’assolir el seu potencial màxim.
El mite de la recuperació ràpida: el que els atletes no volen sentir
Un dels moments més reveladors del pòdcast va ser quan l'investigador va desmuntar l'obsessió moderna pels “trucs exprés” per accelerar la recuperació. Des de banys de gel fins a suplements miraculosos, Sola va denunciar que molts d'aquests mètodes no fan més que reduir el senyal d'adaptació, limitant així els beneficis de l'entrenament. La recuperació real no passa quan sumes més activitats, sinó quan “deixes de pertorbar el sistema”, va afirmar taxatiu.
L'expert ho va deixar clar: recuperar-se significa aturar-se, relaxar-se, apagar el soroll. Res de córrer al fisioterapeuta, ni d'obsessionar-se amb rutines paral·leles. Llegir un llibre, fer una passejada o simplement gaudir d'una conversa amb amics pot resultar més poderós que qualsevol teràpia cara i de moda.
En la societat actual es ven la idea de "ser productiu a tot preu”; no obstant això, és comú confondre activitat amb progrés i quedar atrapat en un cicle de fatiga crònica. I encara que tècniques com la nutrició post entrenament o els massatges poden ser útils en escenaris molt concrets (ciclistes d'elit que competeixen diàriament), per a la gran majoria de la població la solució no rau a buscar més hacks, sinó un descans autèntic: aquest espai de calma que el cos necessita per transformar-se.