Parlar d'autisme sempre desperta debats carregats de mites i desconeixement. Tanmateix, poques vegades s'aconsegueix posar en paraules el que una persona dins de l'espectre experimenta en la seva vida diària. La psiquiatra Eva García, especialista en psiquiatria infantil, ho va comparar amb una experiència que tots podem imaginar: «La seva pell és com si tu et bronzejessis un dia complet a la platja, no? O sigui, tenen aquesta hipersensibilitat de quan tenim una cremada de primer grau pel sol, que sentim així que tot ens crema». Una metàfora que, lluny de ser poètica, reflecteix la brutal realitat de la hipersensibilitat sensorial en els autistes.
Aquest fenomen, que converteix allò quotidià en insuportable, és un dels motius pels quals molts nens i adults dins de l'espectre s'aïllen o desenvolupen conductes disruptives. I, tot i que el diagnòstic ha avançat, la societat encara ignora la profunditat d'aquest repte. García assegura que l'autisme sense discapacitat intel·lectual i sense problemes de llenguatge sol passar desapercebut, acumulant sofriment silenciós que es transforma en ansietat i depressió.
Hipersensibilitat sensorial: el món vist amb mil filtres alhora
Per a qui viu amb autisme, cada estímul arriba multiplicat. Un simple viatge en metro pot convertir-se en un malson: escoltar el venedor ambulant, el murmuri dels passatgers, el frec de la roba, la calor del vagó i fins i tot la suor aliena. Tot es percep alhora i sense filtres. Segons Eva García, això és degut a una sobreexcitació neuronal, una «sinaptopatia» que impedeix regular adequadament els estímuls.
Per això alguns nens no suporten etiquetes a la roba, rebutgen el teixit vaquer i prefereixen únicament cotó o teles suaus. L'explicació, lluny d'un caprici, és que la seva pell reacciona com si estigués cremada. El dolor i la incomoditat són reals, encara que des de fora semblin simples manies. Aquest nivell de sensibilitat també explica per què certs comportaments, com ara crits, aletejos o aïllament, es tornen inevitables quan els estímuls superen allò tolerable.
Autisme invisible: quan la intel·ligència confon el diagnòstic
Si bé hi ha casos en què l'autisme s'acompanya de discapacitat intel·lectual, n'hi ha d'altres en què la capacitat cognitiva és tan alta que la condició queda oculta durant anys. García revela que una part important dels seus pacients adults amb autisme d'alt funcionament són enginyers, matemàtics o físics. El seu pensament lògic i estructurat els dona avantatges en certes disciplines, però també els fa viure amb regles rígides que xoquen amb l'ambigüitat del món social.
Adolescents amb aquesta condició solen ser acusats de «xafarders» o «diferents» perquè denuncien allò que els altres callen. Per a ells, la moral i les normes són literals: un semàfor groc no és una invitació a accelerar, sinó una obligació de frenar. La seva visió lineal els converteix en adults íntegres, incapaços de mentir, però alhora en blanc fàcil del rebuig escolar i laboral.
Un dels grans problemes és que l'autisme sense trets evidents sol detectar-se tard, quan ja han aparegut altres patologies. Ansietat, depressió i trastorns de conducta són només la punta de l'iceberg. Segons adverteix Eva García, no es tracta d'alarmar, sinó d' obrir els ulls d'una societat que encara no entén el veritable rostre de l'autisme. Per a qui és dins de l'espectre, la vida no és silenci ni indiferència: és un univers d'estímuls que cremen, fereixen i marquen cada pas. I només a través de l'empatia i la informació podrà deixar de ser un turment ocult rere etiquetes equivocades.