Nova imatge de Joan Carles, 88 anys: ulleres de llegir, elàstics per als pantalons caiguts

Laurence Debray és aquesta mena de biògrafa francesa i groupie de Joan Carles, admiradora personal obsessionada amb ell, que li ha escrit unes memòries autoritzades que són una autobiografia al dictat, una hagiografia, una novel·la de ficció. Ningú espera que Reconciliación, el llibre on Joan Carles explicarà la seva veritat, sigui veritable. Ja fa massa anys que l'emèrit viu entre tenebres, per l'edat, per la decrepitud que com diu Zarzalejos sembla demència senil: "Prefiero hablar de leve incapacidad cognitiva. Padece lapsus de memoria y tiene mala relación con la realidad. Le impide hacer autoevaluaciones de sus conductas". Algú que no sap avaluar-se fent unes memòries. Absurd. A l'Instagram de la biògrafa ja s'anuncia que Planeta publicarà el llibre el 12 de novembre amb una foto de portada mil vegades pitjor que la que Pilar Eyre va seleccionar per la biografia autèntica, la no autoritzada:

Debray  ha penjat una foto amb Joan Carles que destapa l'estat actual de l'emèrit, assegut pels seus problemes de mobilitat amb l'autora dempeus, com dirigint la situació. Ell amb pantalons sense cinturó, com un avi que ha de fer servir elàstics per facilitar que els pantalons no li caiguin, unes ulleres de veure-hi de prop que mai li havíem conegut a Joan Carles i un posat de senyor no ja gran sinó vell, que farà 88 al gener que en semblen 98. Joan Carles s'afanya a treure el llibre que competirà a França amb l'edició francesa de Yo el Rey d'Eyre i amb les probables memòries de Joan Carles que publicarà Carlos Herrera i que són molt més realistes, segons sembla, que el teatret autoindulgent que la Debray li ha organitzat al seu admirat Joan Carles, a qui li dedica un preàmbul del tot ignominiós, com si el rei fos un sant, maltractat i incomprès i no el que és, un delinqüent econòmic, un evasor fiscal, un comissionista d'amagat i un adúlter.

Debray ho ha escrit en francès després de 2 anys vivint a Abu Dhabi i conversant amb Joan Carles: "Este libro debe reparar una injusticia. Si un monarca europeo coge su pluma tras cuarenta años de reinado, algo muy poco habitual, es porque el exilio en Abu Dabi, los reportajes sensacionalistas en la prensa rosa y los errores de un rey que también es un hombre con debilidades y tentaciones han empañado lo que ha sido un éxito democrático ejemplar. (...) Así, desde Valéry Giscard d’Estaing hasta su prima Lilibet, reina de Inglaterra, pasando por los Bush, padre e hijo, de una infancia junto a los Orleans, hasta un exilio voluntario junto a sus “hermanos” en los Emiratos Árabes Unidos, desde el Palacio de la Zarzuela hasta las excursiones náuticas de un entusiasta deportista, estas memorias reviven por fin a este Rey Lear al que ya no visita su hijo, el rey Felipe, y que, al llegar el ocaso, piensa como todo el mundo en su tierra natal, que ama y añora. Aquí explica sus errores y sus malas decisiones. No oculta nada de lo que lamenta. Habla con el corazón en la mano, como alguien que sabe que no le queda mucho tiempo y prefiera confesarse antes de mentir. “No tengo derecho a llorar”, dice. No, pero sí tiene derecho a decir la verdad". Joan Carles a qui ha de dir la veritat és primer a Hisenda, després als jutges, a la seva dona i finalment als espanyols que li han pagat el sou. I si li cauen els pantalons, tirants.