A Espanya hi ha un grup de persones que, o bé baixen de l'hort, o bé tenen una barra i una poca vergonya que se la trepitgen, o bé estan molt mal acostumats a que una legió de palmeros els hi riguin les gràcies, vagin fent genuflexions al seu pas o vagin satisfent tots els seus desitjos a la mínima que fan sonar la campaneta. O tot alhora. Parlem, evidentment, dels Borbons. La palma se l'endú, evidentment, Juancar, un personatge esperpèntic, que no només ha fet el que li ha sortit del monyo amb dones, xeics àrabs i elefants, sinó que a més, després es presenta davant l'opinió pública com si no hagués trencat un plat i no es mereixés que l'hagin repudiat a Abu Dhabi. Però no és l'únic que té un comportament medieval.
La seva filla preferida, la infanta Elena, no le va a la zaga. La filla gran de l'emèrit ha protagonitzat, recentment, una situació lamentable. Un incident d'algú sense ofici ni benefici que gasta el seu temps anant als toros amb banderetes rojigualdas o visitant a papi. Elena, altiva i superba, escridassant una periodista en un concurs hípic a Sevilla, a qui va exigir el tractament de "Doña Elena". Jorge Javier ja la va pentinar a base de bé a les pàgines de Lecturas: "Cuando Elena tenía algo de curro paseaba su semblante bobalicón por esas fiestas rancias en las que disfrutaba porque había mucho cortesano que la saludaba con reverencias y tonterías por estilo. La prensa destacaba siempre que era la más borbona de los hijos del emérito, es decir, que era campechana y divertida. Pero no. Lo era cuando había un flash delante. Cuando las luces se apagaban, la infanta se convertía en un ser maleducado, respondón, antipático y profundamente clasista. Una joya. Sus cabreos son antológicos. Se le dio mal una competición equina, entró en brote contra la prensa, algún compañero la llamó infanta y ella, con todo su papo real, pronunció con desprecio: “Doña Elena”. Cuenta la leyenda que la reportera, tras escuchar el consejo, no pudo evitar pronunciar una frase: “Mi coño con melena”... Demolidor. A Doña Elena li deuen estar tremolant les orelles.
Ara, una altra estrella catalana televisiva ha parlat d'ella. I li ha dedicat a ella i a la seva família un rapapolvo de traca. Parlem de Marc Giró, a l'Està passant del Toni Soler. Després de sentir l'exigència de la infanta, gairebé mirant amb menysteniment la periodista, Giró l'ensorra: "Aquí hi ha una cosa fonamental: ho han entès. La primera cosa que ella li diu a la reportera és 'Estoy acabada'... Efectivament, els hi ha costat, des de finals del segle XVIII, des de la guillotina fins ara, els hi ha costat entendre que estan acabats. Però ja ho estan interioritzant. Ells ja noten que estan acabats, estem arribant al final, estem a tocar la República!". Però... "això és com el dit petit del peu, com si tu li talles la cua a una 'lagartija', que se segueix movent... ella treu la ràbia aquesta monàrquica i aristocràtica i li diu a la reportera que ella és 'Doña Elena'. Per això ens hem d'independitzar". La cirereta la posa Toni Soler, estranyat que enlloc del tractament de su alteza o majestad, prefereixi Doña... "és com dir Doña Urraca o Doña Francisquita".
Com que a banda d'un geni del sarcasme, en Marc és molt llest, acaba l'exposició 'aprovant-la', perquè "nosaltres què volem? Que ens portin a totes preses per 'injurias a la corona'? Nada, nada! Aprovada, aprovada i aprovada, tu!". Meravellós. Menys borbons i més Marc Giró. Ell sí que és el rei dient a les coses pel seu nom, amb el seu estil irònic i eixelebrat, únic. Ell sí que hauria de ser Don Marc.