Jordi Basté confessa la "bestiesa" que ha fet amb Felip i Letícia... "Això no pots fer-ho!!"

Una de les notícies més tristes que hem sabut aquesta setmana ha estat la mort de l'Eugeni Sallent als 63 anys per culpa d'un maleït càncer. El sector de la comunicació a Catalunya perd una figura cabdal, amb un Eugeni Sallent que, entre d'altres fites, va ser director de Televisió de Catalunya des del 2012 fins al 2016 i director i un dels fundadors de RAC1. Ell va ser un dels ideòlegs de l'emissora privada catalana i del no res, la va elevar fins a ser líder d'audiència en només 9 anys d'existència. Evidentment, des que es va saber la seva mort, tots els companys i amics han volgut dir-hi la seva. Persones que el van tractar de prop, com el José Antich, director d'aquest mitjà, que destacava d'ell la seva "vida pletòrica d'èxits professionals, més enllà de ser un magnífic director d'orquestra, a RAC1 era un gran descobridor de talents", però sobretot, la seva "generositat i humanitat".

Entre tota la gent que ha volgut recordar-lo i parlar de la seva bonhomia, el seu talent, la seva mà esquerra per dirigir una tele o una emissora de ràdio i la seva humanitat, evidentment no hi podien faltar els molts companys que va tenir a RAC1. Periodistes i gent que va descobrir ell, professionals que van formar part de la graella de l'emissora quan ell n'era el director. Tots han anat desfilant tant pel Versió RAC1, en el moment que es va saber la trista notícia, com per El món a RAC1, l'endemà. Gent com el Jordi Basté, el Toni Clapés, el Toni Soler, l'Òscar Dalmau, el Joan M. Pou, el Jordi Beltran i tants i tants altres, que han volgut acomiadar-lo en antena i compartir amb els oients algun dels molts records bonics que van tenir treballant a les ordres de l'Eugeni.

El Basté, colpit i commogut, compartia que "l'Eugeni no va ser un director de firmes ni d'egos, va ser un director de persones. I això, a la ràdio i a la vida, marca una diferència definitiva. L'Eugeni sabia com érem. I sabia com tractar-nos. Que no és el mateix. Tenia una intuïció extraordinària per llegir equips, detectar talents, comprendre inseguretats i anticipar excessos. Sabia quan calia empènyer i quan convenia apartar-se. Sabia que dirigir no és controlar, ni cridar, sinó crear les condicions perquè passin coses. L'Eugeni tenia autoritat perquè no necessitava exercir-la cada minut. I això genera una lleialtat profunda, silenciosa i duradora. Eugeni Sallent no va buscar mai l'aplaudiment. Però se'l va guanyar. No va aixecar mai la veu, però va deixar marca".

I per rematar els merescuts elogis a l'Eugeni, després de la conversa amb el Clapés, el Soler o el Pou, ha volgut tancar el recordatori amb una anècdota meravellosa del "primer dia que el vaig veure amb cara de pal i després, plorar de riure". Recorda com els primers anys, que el Basté feia el programa esportiu, estava al costat del despatx de Sallent. En aquella època, els aleshores prínceps d'Espanya, Felip i Letícia van visitar La Vanguardia (que està al mateix edifici que RAC1). A la recepció de RAC1, la històrica Marta Massip... "I se'm va ocòrrer la bestiesa d'agafar el telèfon i trucar a la recepció", canviant la veu, fent-se passar per un membre de seguretat de la Casa Reial: "'Hola, buenos días... Los príncipes van a pasar un momento por RAC1, les gustaría saludar'". La recepcionista es va atabalar i va començar a cridar, "Que venen els prínceps!! Que venen els prínceps!!".

"El cap de tècnica traient les capses de cerveses que hi havia i hi ha a la ràdio i amagant-les, i l'Eugeni: 'Però què passa? Què passa?'". Quan el Jordi li va dir què havia fet, ell: "Però no pots fer-ho, això!!". El Basté recorda la seva "cara de pal, però després, amb tota la moguda amb la Marta cridant, retirant les cerveses, a les redaccions, tots amagats, se li va canviar a una cara de riure... Perquè deixava fer-ho tot. Tot. Era una cosa tremenda. Recordem-lo, que és el millor que podem fer en aquesta ràdio", diu el Jordi. Meravellós. Eugeni Sallent, etern.

Descansi en pau.