Caçat. Una vegada més. Joan Carles i l'Agència Tributària han arribat a un acord amistós i l'emèrit tornarà a pagar a Hisenda pels seus tripijocs. La investigació referent als regals que l'ex monarca rebia per part dels seus col·legues en forma de viatges a caceres quan ja no era inviolable es tanca amb una sanció. Una estiradeta d'orelles i prou. Com li passaria a qualsevol españolito, clar que sí. Hacienda somos (casi) todos, com la justícia, que és igual per a tothom sempre que no et diguis Borbó. El missatge és aquest: "Ai, Majestat, la propera vegada no s'oblidi de declarar al fisco". Pobre, són les coses que passen quan levites dos pams sobre la resta dels mortals, que les normes del joc ni les saps, ni t'importen un rave. Juanito suma y sigue. I a vivir que son dos días.
Malgrat que el càstig sembli una paròdia, el procés administratiu sí que ens permet furgar una mica més en la vida de luxe i despreocupació de l'ex Cap de l'Estat. Per si no teníem prou amb el podcast "Corinna i el rei", ara també podem devorar l'informe de les seves despeses elaborat per Hisenda. Canyella fina. Una ciutat és al centre de tot plegat: Barcelona, la capital de Catalunya. Joan Carles sempre ha tingut un lligam molt estret amb ella, malgrat que oficialment faci 5 anys que no hi torna. Un lligam comercial, en primer terme, a banda del seu escenari favorit per resoldre temes mèdics i estètics. Shopping i retocs. Barcelona és bona si la bossa sona. I la seva sona, ressona i ensordeix.
La gran vida del Borbó a Barcelona es resumeix en una llista d'establiments i professionals d'alt standing, on feia realitat els seus capricis i els dels seus amics, amants i similars. Vanitatis recull el recorregut, que passa per la joieria Puig Doria. A la sucursal de l'Avinguda Diagonal adquiria regals de molts zeros com qui va al basar xinès a comprar bosses de cotilló de Cap d'Any. A prop d'allà, el moment de vestir-se com un rei. Res millor que fer-ho a l'emblemàtica Santa Eulàlia del Passeig de Gràcia, on li feien els vestits a mida i escollia sabates que cuidessin al màxim els seus cansadíssims i esforçats peuets. La salut podològica és important. Bé, la salut en general. Barcelona també ha estat el seu ambulatori personal, on s'ha extirpat nòduls al pulmó (Clínic), varices i temes d'urologia. Ara bé, no han estat els únics metges que ha visitat. D'altres eren de qüestions de vanitat: tractaments antiaging, contra l'envelliment. A la Clínica Planas, primer, i després a la DeSánchez, escindit de la primera.
El Borbó sempre s'ha preocupat molt per la imatge exterior que traslladava. Ho entenem, perquè amb el seu ritme de vida sentimental i/o faldiller s'ha de lluir perfecte, ideal de la vida. Hisenda també ho detalla en l'informe, tot i que ja ho sabíem gràcies a Pilar Eyre, que té més informació sobre l'emèrit que molts aparells de l'Estat. La cronista posava nombre a la cort d'amants, 1.500, i revelava el secret capil·lar que li amoïnava: l'alopècia. Una molt concentrada en el clatell, que li quedava a l'aire i podia refredar-se. Per això va fer un "Ruphert, te necesito", canviant al perruquer dels famosos pel català Pasqual Iranzo. Iranzo, mort el passat mes de setembre als 92 anys, li va fabricar una perruca per tapar-li el forat. L'home havia de viatjar una vegada a Madrid per reajustar-lo i renovar el fixador. No sempre quedava bé, com queda acreditat a la imatge.
Tot això que se sap és el que l'emèrit pagava a Barcelona. El que no desconeixem, clar, és tot allò que no passava per caixa. Regals, donacions, etcètera. Aquest seria un gran meló per obrir.