La infanta Elena, primogènita dels reis emèrits Joan Carles I i Sofia, ha estat durant dècades una figura reconeguda en la vida pública espanyola. El seu paper dins de la família reial i la seva presència constant en els mitjans la van convertir en un personatge conegut per tots. Tanmateix, existeix un aspecte de la seva vida que ha romàs a les ombres: un trastorn psicològic que arrossega des de l'adolescència i que ha influït de manera directa en la seva estabilitat emocional i econòmica.
Des de jove, la infanta va començar a mostrar signes de comportament compulsiu, particularment relacionat amb les compres impulsives. Aquest patró de conducta es va fer evident durant els seus anys de formació al Palau de la Zarzuela, on passava llargues hores veient programes de telebotiga. Allà va desenvolupar una atracció particular per productes de bellesa, salut i pèrdua de pes, que adquiria de forma freqüent, i moltes vegades sense una necessitat real.
La infanta Elena estava enganxada a les compres a la telebotiga
El que al principi semblava una afició inofensiva es va transformar en una rutina difícil de contenir. Les compres desmesurades, especialment d'articles promocionats com solucions miraculoses, van començar a generar alarma en el seu entorn proper. Familiars i persones de confiança van notar que Elena utilitzava aquestes adquisicions com una manera d'omplir certs buits emocionals, i amb el pas del temps, la situació es va tornar insostenible.
El comportament de la infanta Elena va ser finalment avaluat per especialistes en salut mental, que van diagnosticar un trastorn del control dels impulsos. Aquesta condició afecta la capacitat de resistir certs desitjos o temptacions, la qual cosa pot portar a decisions impulsives que generen conseqüències negatives. En el cas d'Elena, això es va traduir en una notable dificultat per gestionar la seva economia personal, un aspecte que va ser motiu de preocupació familiar durant anys.
Joan Carles I intervé per pagar els malbarataments de la infanta Elena
Va ser el propi Joan Carles I, llavors rei, que va decidir intervenir de forma directa. Conscient de la fragilitat financera que acompanyava a la seva filla, va prendre la decisió d'assignar-li una pensió mensual, pensada per cobrir les seves necessitats bàsiques i evitar que els problemes econòmics agreugessin el seu estat emocional.
