Durant anys s'ha repetit fins a la sacietat el relat de Joan Carles I com el monarca clau en la transició democràtica espanyola, enaltit pel seu paper durant el fallit cop d'estat del 23-F i com a figura conciliadora després de la dictadura. No obstant això, la construcció econòmica del personatge dista molt d'aquest mite fundacional. En els últims anys del franquisme, el llavors príncep no només va ser el delfí designat per Francisco Franco, sinó també el beneficiari d'una xarxa de comissions opaques que establirien les bases de la seva actual fortuna.
Va ser el 1973, en plena crisi del petroli, quan va començar el veritable enlairament econòmic del futur rei. Segons el veterà cronista Jaime Peñafiel, fins aleshores “diners, el que es diu diners, en la vida de Don Juan Carlos mai n'hi ha hagut”. El seu manteniment provenia principalment de la seva assignació com a Príncep i del dot de Sofía aportat pel Govern grec. Però tot va canviar amb un gest geopolític: Franco, conscient de les bones relacions del príncep amb les monarquies del Golf, li va demanar que mediés davant el rei Faisal de l'Aràbia Saudita per assegurar el subministrament energètic a Espanya.
Comissions per barril: l'origen d'un imperi ocult
La mediació va ser exitosa. A canvi del compromís saudita de no deixar Espanya sense petroli, Franco va autoritzar Joan Carles I a rebre una comissió per cada barril de cru importat, un pacte que, segons diverses fonts, oscil·lava entre un i dos dòlars per unitat. Va ser la primera comissió —i no l'última— que va percebre l'hereu de la Corona. El tracte no va ser un gest aïllat ni merament simbòlic: es va convertir en un acord sostingut pels successius governs d'Adolfo Suárez i Felipe González fins al 1996, cosa que va facilitar que la fortuna del monarca creixés en silenci, lluny de la fiscalització pública.
Tenint en compte que un sol petrolier pot transportar entre 1,4 i 1,6 milions de barrils, i que durant més de dues dècades Espanya va importar milions de tones de cru, la quantitat acumulada al llarg d'aquest període es dispara. Avui es calcula que la fortuna personal de l'emèrit podria rondar els 2.000 milions d'euros, una xifra mai confirmada oficialment però àmpliament assenyalada en investigacions periodístiques i financeres.
Exili, escàndols i el silenci de l'Estat
El 2020, Joan Carles I es va veure forçat a abandonar Espanya després d'esclatar diversos escàndols relacionats amb les seves finances, en especial per estructures offshore utilitzades per ocultar comissions procedents dels seus negocis amb l'Aràbia Saudita. La decisió d'exiliar-se a Abu Dhabi no va ser una casualitat: allà va trobar refugi en un entorn familiar i polític afí, lluny del creixent escrutini públic i judicial.
Tot i que la justícia espanyola va arxivar els processos oberts contra l'emèrit, el dany a la seva imatge ha estat irreparable. El seu fill, Felip VI, va renunciar públicament a l'herència i va limitar la presència institucional del seu pare, marcant distàncies amb un llegat que cada cop pesa més. Allò que va començar com una maniobra política durant la dictadura, va acabar per convertir-se en un símbol de l'opacitat i el privilegi que han envoltat durant dècades una part de la monarquia espanyola.